Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Trini Marín: els focus inesperats

Un perfil de la cònsol major d'Escaldes-Engordany
Actualitzada 22/05/2017 a les 07:23
A Trini Marín un bon dia una regidora de l’ajuntament de Lalín (havien coincidit en l’agermanament d’ambdues ciutats) la va trucar tota sorpresa: “Però Trini! Que surts a l’Hola!!” Acabava de veure aquella inesperada foto on la cònsol major escaldenca apareixia retratada en la revista del cor al costat de Carmen Thyssen. Eren els temps en què la baronessa buscava emplaçament per al museu que volia obrir a Andorra. I ho feia al seu estil: si recorria les instal·lacions de Caldea també portava comitiva de fotògrafs –“Trini, no et fa res, oi?”– i Marín, dona tímida i que mai no s’hauria esperat precisament aquestes vicissituds de la vida política, què havia de dir? I així per uns dies es va convertir en l’estrella, també, entre la clientela de la perruqueria de la seva germana, a la part alta de la parròquia. Avui ja es mostra més feta a aquests ensurts mediàtics, passat el festival de la celebració del museu. “Mai se m’hauria passat pel cap una cosa així”, confessa.

Repte superat per a una Marín que als primers temps al consolat va haver de lluitar molt contra si mateixa per sentir-se còmoda parlant en públic o amb la premsa.

A la cònsol escaldenca la política se li va quedar enganxada als dits quan, de ben joveneta, explica, la van reclutar per ensobrar propaganda en una campanya electoral. Ella, com les mares, germanes, tiets i resta dels clans familiars dels candidats. El pas següent ja va ser més actiu: el comitè parroquial, on se sentia còmoda amb la feina a l’ombra. Fins que Estanislau Sangrà la va empènyer a completar una llista. “Però he de ser l’última suplent”, va exigir. Encara que no trigaria, reconeix, a trobar-li cert gust a l’acció i l’adrenalina de les eleccions: primer va fer d’interventora, a la Massana, recorda, compartint tasca amb Marc Forné. Després d’aclimatar-se ja vindrien els temps en què Toni Martí la va empènyer a la primera fila. Era el 2003 quan ell li va dir “vine amb mi”. I va acceptar. Espantada, admet, però s’hi va llançar. I aquí va quedar definitivament captivada pel nervi de la política, en guanyar: 21 vots, el seu número, assegura.

El camí de Marín fins al despatx de cònsol es va iniciar a Albacete, que és d’on són originaris els pares. Tot i que a Andorra van arribar procedents de Tarragona. El pare havia vingut a treballar temporalment, a fer feines com tallar pins al Madriu, abans de decidir instal·lar-s’hi definitivament, el 1958. Ella ja va néixer al país, el novembre del 1964, a la clínica Vilanova, on la mare va haver d’arribar en Clípol perquè en sentir els dolors del part el seu home estava treballant als túnels de la Massana.

La seva infància va transcórrer per la part alta escaldenca quan estava plena de vida i era el centre neuràlgic de la parròquia. Corrent en bicicleta pel carrer i emprovant-se les sabates de taló de la germana gran, ballant a l’Esbart Santa Anna i entre les aules del col·legi de Monges primer i l’escola francesa a continuació. Amb somnis de ser una eficient secretària quan es convertís en dona.

Aquesta part es va més o menys complir: un edicte li va obrir les portes de la CASS, l’any de l’aiguat i per estar-s’hi durant tres dècades, al departament d’atenció al públic. Una valuosa escola per a la vida política, repeteix a tort i a dret, perquè li va ensenyar a escoltar la gent.

El que no hauria pogut somiar mai és que un dia seria protagonista del paper couché. És clar: no podia preveure que una mediàtica baronessa se li creuaria pel camí. I això que ella, confessa, és més del Pronto.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477