Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Joan Ganyet: 'Homus pirinenc'

Un perfil de l'exparlamentari, senador i exalcalde de la Seu d'Urgell, Joan Ganyet
Actualitzada 16/01/2017 a les 07:24
A cal Benet de la Seu (o cal Benet de Gósol) feia olor de pomes, de les pomes de l’hort de sota Palacio. I en aquella casa perfumada, aixecada el 1700 i on les generacions s’han succeït per la línia femenina –les dones romanien, amb homes importats– va transcórrer la infantesa de Joan Ganyet i els cinc germans. Hi havia el paller on jugaven i una planta baixa amb entrada pel carrer Escorxadors que, ocupada per llogaters, allotjava unes quantes vaques i un llustrós cavall negre que s’enganxava al majestuós carro dels morts. Hi havia també una antiga era, on es va aixecar una sala de ball, i al nord de la plaça, l’immens buit amb restes carbonitzades que havia deixat l’incendi del centre catòlic. Cremat, per cert, la mateixa setmana que Ganyet arribava al món, l’octubre del 1946.

Tot plegat conformaria l’imaginari infantil del futur arquitecte, parlamentari, senador i alcalde de la capital alturgellenca durant vint anys: del 1983 al 2003. Decidiria la carrera per la facilitat que va mostrar des de ben petit pel dibuix i entraria en política, de ser, per damunt de tot, pirinenc, un territori que concep més enllà de fronteres polítiques i administratives –“les respecto, és clar, però penso que primer som pirinencs i després, altres coses”–. Així que als anys seixanta ja es va lligar als Grups de l’Alt Pirineu que participarien en el Congrés de Cultura Catalana –“aquell assaig general del que havia de ser la democràcia”, recorda– i per això la primera proposta que va presentar en arribar al Parlament –escollit a les eleccions del 1980– va ser la de llei d’alta muntanya.

La formació en arquitectura i urbanisme li va ser molt útil, considera, durant les més de dues dècades a l’ajuntament, on va entrar ja a les primeres eleccions democràtiques, amb Redreçament i Progrés, llista orquestrada per un grup d’universitaris de la Seu, encapçalada per Amadeu Gallart i que va guanyar contra les seves expectatives. Ganyet en seria el tinent d’alcalde i Gallart el primer edil, llocs que intercanviarien el 1983, just després dels aiguats. Terribles, però que després de les destrosses van deixar la ciutat verge per acomplir “una aspiració mil·lenària”: la canalització del Segre.

Després, la història és ben coneguda: va demanar a Pasqual Maragall si podrien ser part de la candidatura olímpica, amb un esport que només havia estat d’exhibició als Jocs a Munic. I a la reunió del COI a Seül, rememora, els van acceptar la prova de piragüisme d’aigües braves “a Seül d’Urgell”. Això i els anys que vindrien, fins al 1992, els recorda com “un procés miraculós de transformació de la Seu”. Que, puntualitza, “no va ser cosa meva, sinó d’equip”.

Tornant a l’arquitectura, a l’ofici el va portar la facilitat per al dibuix i la ferma convicció que no volia ser metge, com el pare. Sí que va somiar, als anys estudiantils a Barcelona, convertir-se en director de cine. No ho va ser, però es reflecteix potser en la manera com relata algunes anècdotes. Com la del pare, un jove metge que exercia a Verdú el dia que les tropes franquistes avançaven cap al poble. Amb un altre habitant van sortir a trobar-les i a demanar que no hi hagués represàlies. Era un dia amb boira densa, on sols el soroll delatava la marxa del destacament avançant cap als dos homes, que esperaven tensos. Aleshores una veu surt de les ombres: “Coño! Ganyet! Pero qué haces tú aquí?!” Era un company de la facultat de Santiago de Compostel·la, on havia fet els últims anys de carrera.

Després de la guerra, Ga­nyet pare s’instal·laria a la Seu, com abans havien fet el besavi i el rebesavi, procedents de Sant Joan Fumat i la Guàrdia d’Urgell. Ganyet pare venia de Gósol, on la família regentava la fonda de cal Tampanada, el lloc on Picasso i la seva companya del moment, Fernande Olivier, es van instal·lar l’estiu del 1906. El vell de cal Tampanada, Josep Solé Fontdevila, avantpassat de Ganyet, va ser immortalitzat en un llenç del geni. L’episodi, recorda l’avui exalcalde, és un dels orgulls de la família. Una història llargament explicada, de quan Picasso es feia dir Pau de Gósol. I ells en són testimonis.








 
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477