Sembla mentida, però darrere d’aquesta carona d’àngel amb què enfronta la vida, Teresa Colom (la Seu d’Urgell, 1973) amaga monstres. Entenguem-nos, monstres literaris, com els que li van sortir a borbollons a La senyoreta Keaton i altres bèsties. Però el llibre no deixa de reflectir aquest món interior encuriosit per la foscor que ja va sorprendre la professora a la qual, a penes adolescent, va reclamar “aconselli’m llibres de poemes d’amor i de mort”. I d’éssers estranys, fora del comú denominador de les modes i els comportaments. “M’entendreix tot aquell que és diferent, sempre he sentit que l’aparença no explica