Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
Amb cara i ulls

Carles Flinch: arquitecte a la cuina

Un perfil del cuiner i xef de Can Manel, Carles Flinch
Carles Flinch

Carles Flinch: arquitecte a la cuina

Carles Flinch

Xavier Pujol
Actualitzada 14/11/2016 a les 07:16
Diu Carles Flinch que ell ja va néixer a una cuina, cosa que no és pas gaire exagerat. Tot i que, matisa, molt als orígens, el seu pensament de futur no anava cap als fogons, sinó cap a les línies, els volums, els colors: volia ser arquitecte. Però inquiet i bastant trapella, li costava molt d’esforç estar-se amb els colzes sostenint el cap sobre els llibres molta estona, reconeix fent-se un fart de riure (aquest home que subratlla la conversa amb un riure constant). I un bon dia, més fora de casa que veient els pares al negoci familiar, reconeix, es va il·luminar i es va dir que sí, que en el fons es dedicaria a la construcció, però la culinària. Així que fa dècades que dibuixa als plats, fent-los servir de llenços sobre els quals compondre amb línies i colors destinats a les papil·les gustatives.

Perquè ell nasqués a Andorra el 1972 van haver de confluir al país uns pares que, com tants altres, van arribar a Andorra a la recerca d’un bon futur. El pare, del Pallars, va recalar al país en acabar la mili i va trobar feina a la cuina del Celler d’en Toni, amb l’Antoni Sasplugas. La mare, del Pla d’Urgell, també es va col·locar a l’hostaleria, fins que el nou matrimoni es va decidir a obrir negoci: el càmping Pobladó, el 1974. Després obririen Can Manel, el 1979. I fins aquí, en mans de la generació següent.

La d’en Carles i els germans va ser una infantesa normal i feliç, recorda, amb un gos –un pastor alemany, el Lion– que es mostrava molt més obedient a les ordres de la mare mentre el seguia en les correries a la vora del Valira. Abans, un marrec de pocs anys gens tímid, s’havia fet un públic fidel –fins i tot passava la plateta, malgrat els retrets de la mare– entre els campistes, encantats amb els seus espectacles improvisats. Menys li van riure els pares algunes de les entremaliadures: de ben petitó un dia se li va acudir pixar-se sobre els flams. Els pares “em van matar”.

Amb el mateix caràcter extravertit que conserva i la mateixa energia que ha de descarregar en alguna banda, la joventut la va passar immers en l’esport amb la seva colleta de Santa Coloma: va ser jugador del VPC de rugbi i encara avui participa en alguna patxanga de veterans. “L’esport em va aportar molts valors que puc fer servir a la cuina: el sacrifici, el companyerisme”, i en la vida adulta li serveix com a vàlvula d’escapament a les tensions de treballar en reductes tan reduïts i amb les presses i la tensió sempre enganxades al cul. “L’esport a l’aire lliure, la randonnée, l’esquí, m’ajuden a escapar de les cabòries.” Ara, amb l’amistat recent però estreta amb Purito i Emili Pérez completant la terna, també s’han fet bons companys de trial. Fins i tot a les filles, especialment a la gran, ha transmès abans l’esport que la gastronomia.

Flinch celebra, és obvi, aquest assalt dels cuiners a l’univers mediàtic, una escomesa, recorda, iniciada per Karlos Arguiñano. Un canvi d’imatge necessari per a una professió “que abans semblava de tipus malcarats, rudes i que empinaven massa el colze”, ironitza. Ell mateix, reconeix, està una mica sorprès amb el seu protagonisme, de formar part de tant glamur, diu entre broma i veritat.







 
  • #2 Joan masjoan
    (18/11/16 14:57)

    Gran cuiner i en el meu humil parer, millor persona.Aquest andorrà sí que és un referent del que ha de ser el nostre país i sobretot un exemple a seguir per la nostra jovenalla.

    Respondre
  • #1 SALVADOR JUANES
    (17/11/16 08:53)

    bon resum descriptiu per una vida als fogons

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477