Conte d'estiu

He tornat a tremolar

La Lisa i la Raquel viuen amb intensitat un amor que les omple de felicitat fins que una carta les posa entre l’espasa i la paret. Hauran de prendre una decisió que pot capgirar les seves vides.

He tornat a tremolar

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Mai no he tornat a tastar uns canelons com els teus. Et sortien esponjosos com un trosset de núvol. Ni tampoc no oblidaré el sabor dels teus bunyols de bacallà, suaus com les nostres carícies. Amb la forquilla els dibuixaves de mil formes mentre suraven sobre l’oli calent. Tenies cura que no es toquessin, com si fossin petites embarcacions flotant sobre la mar. Em feia gràcia perquè em veia de petita fent el mateix però amb vaixells de paper que navegaven a la pica del lavabo, provocant topades que acabaven en naufragi.

Tot el que cuinaves ho feies amb una delicadesa infinita. A les teves mans, Lisa, tot semblava fi i lleuger, com la seda.

És cert que en la nostra relació van ser decisives les mans. Tant diferents però tan iguals a l’hora de donar-nos plaer, de fer-nos sentir mil i un calfreds sincers, a l’hora d’estimar-nos i venerar-nos amb vida i passió desbordant. Jo les envejava, potser perquè quan observava les meves, petites i rabassudes, sentia vergonya. Les teves, de dits llargs i prims, feien art; les meves res de res. “Són mans de passar pàgines i pàgines de llibres, Raquel. Són mans de tocar saviesa”, em deies per lloar-me sempre que parlàvem del tema.

Amb la perspectiva que dona el temps, m’adono que va ser una relació també plena d’olors i sabors.

Sempre t’he associat al sabor de la canyella. “Amb un xic de canyella, estaria perfecte!” Quantes vegades t’he escoltat dir això! Quan feies crema catalana, magdalenes, galetes de mantega, beguda d’ametlles o melmelada de figues. El teu toc personal: la canyella. Un sabor i una olor que va lligada sempre a tu.

No sé com deu ser ara mateix la teva cuina, però quan vivíem a Andorra era l’única estança de la casa que t’interessava. No et preocupava si les habitacions eren massa petites, si no hi havia prou armaris o si el bany era estret; a tu només t’importava la cuina. La tinc gravada, com si l’estigués veient. Era espaiosa i entrava tantíssima claror! Aquelles dues finestres sobre la pica de fregar deixaven escolar tota la llum blanca i radiant d’un dia assolellat al Pirineu.

Jo m’asseia en un raconet on teníem una taula rodona i dues cadires i des d’allí et contemplava amb orgull i admiració, i amb molta por que un dia tot això nostre es fes fonedís com la neu a la primavera.

Només recordo un sol dia haver arribat a casa i no trobar-te a la cuina. Va ser una tarda calorosa de finals d’agost. T’havies tallat la teva esplèndida cabellera negra fins al clatell. Seies a l’esgavellat sofà del menjador davant el televisor apagat. Tenies una carta entre les mans, les cames separades i el cos lleugerament inclinant cap endavant. El cap cot. No portaves davantal ni el teu particular barret corsari de cuinar, només una samarreta de màniga curta blanca i un texà. Quan em vaig plantar davant i vaig pronunciar el teu nom vas alçar el rostre. Tenies els ulls i el nas envermellits. Desfigurat el somriure.

–Què et passa, Lisa? –vaig preguntar-te espantada– Males notícies? Vaig demanar-te dirigint la mirada a la carta que tenies entre les mans.

Tu no vas contestar, et vas limitar a allargar-me-la, a poc a poc, en un gest derrotista.

Vaig deixar caure la bossa que portava sobre el sofà i allí dempeus vaig devorar les lletres amb un incontrolable tremolor a les mans. Quan anava per la meitat vaig mirar-te. Continuaves abatuda al sofà i recargolaves, una i altra vegada, les mans en un esforç inútil per controlar els teus nervis embogits. No em calia arribar fins al final.

–Però això és magnífic, Lisa!– em vaig agenollar davant teu, deixant caure la carta i acaronant-te les mans amb les meves.

–Tens les mans gelades– vas mormolar.

–Sí, amor meu.

Aleshores vas acariciar-les amb la intenció d’escalfar-me-les. Jo tenia els sentiments en coma profund.

–Lisa, és una gran oportunitat. Ho hem parlat moltes vegades. No pots renunciar els teus somnis!

–El meu somni ets tu, Raquel.

–Lisa, escolta –amb el dit índex et vaig aixecar suaument la barbeta per poder mirar-nos als ulls per un instant–. Si no hi vas, si ho deixes córrer, ens penedirem tota la vida.

–No vull deixar-te…

–Ho sé, Lisa, però estimar també vol dir llibertat.

–Vine amb mi– em vas somicar.

Les nostres darreres quaranta-vuit hores juntes van ser un esforç brutal per evitar el precipici. Una lluita entre voler retenir la felicitat que se’ns evaporava i mantenir vius els nostres cors agònics. El meu s’estava desfent a bocins, tan petits, tan minúsculs, que se’m filtrava a la sang, com els granets d’un rellotge de sorra. Era incapaç d’aturar aquella sagnia. Intentava fingir un autocontrol tan fals com els nostres somriures.

Dos dies després, em vas deixar sobre la taula de la cuina el teu barret corsari preferit amb una nota que deia: “No m’oblidis vida, perquè tornaré.”

Durant setmanes vaig continuar esmorzant a la petita cafeteria de sempre. Hi anava només per una raó: perquè olorava igual que ho feia casa nostra. És curiós com una olor et porta poderosament un record.

I et recordava, trafegant de bon matí per la cuina, com una ballarina flotant a l’escenari del Liceu. És una imatge que prego que no se m’esborri mai de la memòria.

No vaig poder suportar-ho gaire temps més i tres mesos després em vaig canviar de pis. El teu record, la teva olor, el teu sabor, eren aclaparadors. La teva absència omplia la meva vida. Em vaig dedicar a recollir els bocins i recompondre un cor que havia quedat trencat com un gerro de porcellana quan cau al terra. Vaig aprimar-me dotze quilos, vaig deixar de tenyir-me els cabells recuperant el meu castany clar original, vaig canviar la forma de vestir, em vaig aficionar a portar sabates de talons alts i em vaig tatuar una rèplica del teu bar­ret corsari damunt el mugró del pit esquerre.

Les nostres converses es van anar espaiant en el temps fins a pràcticament desaparèixer, com un joc de cartes en mans d’un mag.

Aquest matí al quiosc del barri tafanejant revistes he tornat a tremolar. Eres a la portada d’una revista especialitzada de paper cuixé amb una jaqueta i barret de cuinera blancs. Estaves esplèndida amb un somriure exitós. Un títol amb lletres vermelles anunciava que acabaves de ser nominada una de les millors xefs d’Islàndia. He entrat al primer bar que he trobat. He demanat un cafè. Ni l’he tastat. Només m’he empassat l’entrevista. La cerimònia s’anunciava per d’aquí a tres dies. He tret el mòbil de la bossa i m’he comprat un bitllet a Reykjavík. De camí a casa, m’ha vingut a la boca el sabor dels darrers raviolis de mango que vas cuinar per a mi, amb un toc de canyella.

tracking