x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
DMG
Amb cara i ulls

Marxar o no marxar

Un perfil de Vicenç Villatoro
Actualitzada 26/11/2018 a les 10:12
Vicenç VillatoroLa relació entre Vicenç Villatoro (Terrassa, 1957) i Andorra es va forjar a una finca del Bages recollint cireres. Any rere any i en companyia d’Antoni Morell o Miquel Martí i Pol. Tot i que no eren aquests els primers contactes de l’escriptor amb el país, periodista i ara president de la Fundació Ramon Llull: les primeres incursions al món de la poesia li havien valgut algun premi als Jocs Florals en aquella tendra etapa de l’adolescència. Després, lector adult, es va sentir atret per l’obra de Morell –sobretot Set lletanies de mort, insisteix– i s’ho va fer per conèixer-lo i entaular aquella amistat que es refermaria sota els cirerers.
La literatura, dèiem, es va anunciar molt d’hora. Però el pare, amb l’eminent sentit pràctic d’aquella generació, li va dir que era millor buscar-se quelcom de menys eteri i el va encaminar cap a un diari terrassenc. Allà és on Villatoro va descobrir l’ofici de periodista. “Jo sempre m’he considerat escriptor i periodista, perquè una categoria no inclou l’altra, encara que totes dues facin servir la mateixa matèria primera”, adverteix. I tota la vida ha mantingut ambdues activitats en paral·lel, “encara que en alguna ocasió una hagi fet empal·lidir l’altra”, puntualitza. Com quan va presidir la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, “que molt de temps per escriure no em quedava”, òbviament. I les dues branques principals d’activitat encara ramifiquen: ha estat gestor cultural –per exemple, al capdavant del CCCB– i ha tingut un paper actiu en la política, la qual cosa no percep com a incompatible amb el periodisme. “No, perquè els càrrecs sempre han estat lligats al periodisme o a la cultura” i perquè, argumenta, “el nexe que tinc amb el compromís polític és la llengua i la cultura”, així que el pas per la política “no l’he viscut com una cosa estranya o una impostura, sinó com una evolució provisional, un lloc on s’hi entra però també se n’ha de sortir”.
Villatoro –de qui un observador sagaç comenta que amb els anys se li va definint la cara d’un Abraham bíblic– és un enamorat convicte i confés de la cultura hebraica. Sense lligams familiars que ell conegui, assegura. “És una relació sobretot cultural” derivada de la idea que la història del poble jueu “ofereix situacions enormement dramàtiques o eufòriques capaces de generar metàfores per parlar de tota la Humanitat”. I després hi ha els referents literaris: d’Albert Cohen a Primo Levi, o els Roth –ambdós: l’austríac, Joseph, i l’americà, Philip–, entre ells.
I aquest interès s’ha traduït en viatges? Per Israel s’hi ha deixat caure en una desena d’ocasions, molt sovint com a periodista: va cobrir la primera guerra del Golf o va entrevistar Yassir Arafat mentre era a l’exili a Tunísia. Aquests conflictes, com el del Balcans o el cop d’Estat a Xil·le són tres de les fites que emergeixen en la seva trajectòria de cobertures com a reporter sobre el terreny. Però l’ofici de periodista mai no queda bandejat del tot, així que fins i tot ara, quan altres funcions el van portar a Mèxic, en coincidir allà amb l’arribada de la columna de migrants va fer alguna trucada a veure qui li acceptaria un reportatge.
Les migracions, les qüestions relacionades amb la identitat, les arrels –la sang, la terra, l’espai– recorren la seva producció literària. En particular les obres on pretén examinar amb deteniment la peripècia dels avantpassats. Va començar amb Un home que se’n va, resseguint la petjada de l’avi patern, que va marxar de Còrdova per instal·lar-se a Terrassa. El seguirà un altre llibre, en què la branca materna serà la protagonista, gent de Canet i de Terrassa. Es tracta d’exposar la teoria que esbossa en poques paraules: “jo crec que la Humanitat es divideix en dos grans tipus, els que moren allà on van néixer i els que van a morir a una altra banda”. Marxar o no marxar. Aquesta, per a Villatoro, és la qüestió.
El més...
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477