Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Amb cara i ulls

Jaume Riba. L'home i la terra

Jaume Riba. L'home i la terra

Jaume Riba. L'home i la terra

Jaume Riba. L'home i la terra

Actualitzada 13/11/2017 a les 07:00
Jaume Riba Sabaté li va venir de gust néixer un dia que la mare estava de visita a la finca massanenca on l’oncle era masover. Urgència estranya en un home que, si més no en el contacte superficial, és de parla i maneres pausades. Era el 1950 i ell venia al món en una família que havia conegut la cara negra de la guerra: l’avi matern, mestre republicà, va ser assassinat; l’oncle, enviat a presó. A Andorra va trobar refugi el que quedava d’aquesta família pallaresa. I va ser aquí, és clar, on la mare va conèixer el pare, de cal Palanca del Pui de la Massana. Eren, els pares, humanistes, altruistes, republicans, diu en Jaume, i l’educació, considera, imprimeix caràcter; a banda, hi ha la genètica i després, la pròpia evolució, per fer de cadascú qui és.
En l’evolució de Riba va ser la natura qui va prendre de seguida possessió d’aquell xaval crescut en un entorn on baixar a Escaldes al cine ja semblava un viatge a Nova York i que es considera fruit d’una generació privilegiada. Sent per aquells anys, confessa, la nostàlgia per la simbiosi perfecta de la gent vivint als poblets, per l’estètica i harmonia del moment, “tot i que ja sé que no podia quedar-se així si volíem una vida digna per a tots”.
En tot cas, ell ha dedicat pràcticament la vida a retratar-la, aquesta naturalesa que espera que les generacions futures no perdin. Als catorze anys va tenir a la mà una càmera per primer cop. Treballava aleshores per a Bonaventura Adellach fent feina de camp per recollir tots els topònims d’Andorra. Divuit mesos per recórrer cada racó del país armat amb una Súper 8 i un magnetòfon. Però qui seria determinant per materialitzar la seva vocació de fotògraf seria Sergi Mas. Amb un primer comentari memorable sobre el seu treball: “Això que tu fas és masturbació i els bons orgasmes s’han de compartir.”
Tot i la vocació artística, però, Riba va completar una formació com a enginyer civil, a la facultat de Tolosa, completada a París i Grenoble, sobre riscos de muntanya i dinàmica de la neu. Era la manera, pensava ell, de dedicar-se al que li agradava. Però en començar a exercir de seguida es va adonar que no, de cap manera, que el que suposava era passar-se hores tancat al despatx fent càlculs, i es va dir: “Aquí ja m’heu vist prou.”
Això sí, el periple formatiu va servir perquè un xicot d’un racó tan minúscul obrís els ulls al món. Ja des de la secundària, a Prades: “Et fiquen en una camioneta Volkswagen, d’aquelles que portaven els hippies del moment, i et deixen al Lycée, on et passes tres mesos sense tornar a casa.” I a l’etapa universitària li va tocar viure en directe tot allò que va representar el Maig del 68. “Per a algú de la Massana aquella dinàmica era molt gran.” Després començaria els grans viatges: va fer amistat amb el rector de la Universitat de Nanterre, doctor en geomorfologia, i amb ell va recór­rer llocs distants, d’Islàndia a Bolívia. Buscant la bellesa. Potser –tornem a l’educació i la genètica– una vena transmesa pel pare, Gil Riba, “que cantava òpera i ballava meravellosament, així que a casa sempre estàvem envoltats de música”.
I com que tothom a la vida té moments de desvarieig més o menys seriós, a ell en un moment donat li va agafar per la política, i va ser conseller general entre el 1994 i el 1997. Una deriva que no considera gens memorable: “Jo passaré a la història com un polític dolentíssim.” Tot i ser una experiència “divertida, gens menyspreable” i en la qual es va endinsar mogut per l’idealisme i la utopia. Just, recorda, en acabar una altra aventura, la d’empresari d’oci nocturn, al capdavant d’aquell Àmbit. “Vam tancar la sala un dissabte i diumenge guanyàvem les eleccions.” Però la política no és país per a idealistes, “així que jo prefereixo fer política ensenyant la bellesa de la meva naturalesa, sent coherent amb mi mateix i amb accions humanitàries”.
  • #4 Sergi Gueimonde
    (19/11/17 09:22)

    Gran persona i gran Amic !! Gracies Jaume.

    Respondre
  • #3 and
    (16/11/17 16:18)

    L'abert pujal i tu sou els notaris vius de la nostra historia, tinc la sort de tenir els pares vius, i gracies als vostres llibres de retrats, de families.... puc escoltar de la veu dels meus pares relats de families, de convivencia, de suors, de festes, de caça, matança del porc,de folkore, de transumancia, de phasa, de les guerres, dels contigents, de les tradicions... gracies a vosaltres la meva filla sempre tindra gravada l'andorranitat, l'orgull de perteneixe a un poble que va patir per preservar aquest troç de terra i que avui estan disposats a vendre a les multinacionals. Gracies a vosaltres els indis tenen cara, el paisatge idilics estan present a les nostres ments.

    Respondre
  • #2 Nani
    (14/11/17 10:55)

    Entranyable Jaume... Les i els de la meva generació, generació Ambit d'Erts, li devem uns anys de juventut inefables. Quins records! Avui els seus llibres ens aporten serenor. Gràcies per ser com ets

    Respondre
  • #1 Peret
    (13/11/17 12:12)

    El qui pot fer el que li digui el cor,forçosament ha de sentir-se feliç,la nostàlgia d'aquelles dècades 50/60 no ens la borrará mai ningú,jo dono gracies a Déu per haver-la viscut.

    Respondre
4
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477