Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Amb cara i ulls

Dídac Camúñez. Un tot terreny

Dídac Camúñez. Un tot terreny

Dídac Camúñez. Un tot terreny

Dídac Camúñez. Un tot terreny

Actualitzada 25/09/2017 a les 07:06
Se’l trobaran pel carrer i potser la seva cara no els dirà res. Als més informats, que es guanya la vida en el món de la música –cantant i productor– o que és l’actual president de la Societat de Drets d’Autor andor­rana, aquella entitat poc simpàtica que ens fica la mà a la butxaca. Però en canvi la veu de Dídac Camúñez va despertar durant una llarga temporada els oients de radiofórmula: al programa Anda ya, a l’etapa de Toni Aguilar com a locutor. I per als aficionats a la música espanyola serà interessant anotar que ha fet bolos amb El Arrebato o ha estat teloner de Rosario, que la va clavar amb un invent que va fer furor a final dels noranta –la tecnorumba– per a enveja dels mateixos Camela. O que (no sabem si això li ho perdonarem mai) va ser un dels productors d’aquell festiu Cachete, pechito y ombligo.
Camúñez (Cornellà de Llobregat, 1970) és fill d’una ciutat satèl·lit del cinturó barceloní “amb tot el que es va viure en els meus temps”, diu. És a dir, el boom de les drogues i l’alta taxa de delinqüència, on “no poder sortir tranquil al carrer es veia com normal”. Ell, a sobre, feia cara de bon nano, així que era “carn fresca”. Sort que al col·le –el mossèn Cinto Verdaguer– els que normalment rebien van fer pinya per plantar cara al “vessant complicat”. Amb tot, aquells dies era d’allò més normal que el Juanlu i el Salpi es donessin més que bufetades al pati. “Era superemocionant esperar que acabessin les classes” per veure el combat.
Batalles a banda, per la mateixa època a Camúñez se li anava despertant l’interès per la música. Gens estrany: fill de malaguenya i sevillà (diu que és un culer sevillista), el pare havia voltat pels escenaris del flamenc abans de deixar-ho i dedicar-se a feines alimentàries. A l’encara indecís vocalista el va posar per primer cop davant un micròfon Paco, el propietari del bar El Molimar de Segur de Calafell: la família hi estiuejava cada any perquè la moto dels pares, de viatge de noces, va punxar al poble i se’n van quedar enamorats.
Després es va convertir en carn de canó per a propietaris de discoteca de la zona: un xaval que cantava bé –emulava Rick Astley o els Modern Talking– i, a sobre, ni demanava que li paguessin. Li va servir, però, per entrar en contacte amb els germans Soler, productors barcelonins que treballaven amb gent com Manolo García o que van ser jurats al primer Operación Triunfo. Es van interessar per formar-lo com a productor i és precisament amb ells que va debutar amb aquell Cachete que va perpetrar Missiego (fill de l’eurovisiva Betty).
I en aquesta època es va creuar algú crucial: el també productor Josep Llobell (autor per cert d’aquella cèlebre sintonia de Movierecord), que el va posar sota la seva ala. “T’ensenyaré tots els meus secrets, però apunta ràpid perquè sols t’ho explicaré un cop”, li va dir. En aquells anys, els noranta, es movia per estudis que treballaven per a discogràfiques com EMI, Belter o Horus (la de Raúl o Sergio Dalma). I feia productes tan diversos com el temilla Jo vaig a la muntanya, un clàssic de la programació infantil de TV3, o un unplugged de Wallflowers, la banda de Jakob Dylan. Va estar a l’estudi amb Los Manolos i també quan s’enregistrava la música per a la darrera campanya electoral de Jordi Pujol, quan encara era l’honorable.
Paio heterogeni, però, en Dídac mai no va deixar la interpretació. Així que va rapejar un tema per a la banda sonora de Las tortugas Ninja. “I aquí ve la creu de la meva vida”, diu: de no haver-se creuat la mili pel mig i no estar en un vaixell, il·localitzable, de maniobres amb l’OTAN, potser s’hauria convertit en la veu en espanyol de Tom Hanks: el cridaven per fer una prova per a La hoguera de las vanidades.
Perduda la gran oportunitat, va seguir endavant, buscant-ne d’altres. Va tenir un hit en un Caribe Mix estiuenc i un altre amb un producte dels molts que es treu de la màniga: Dreaminfusion, amb el qual va posar al número u de les llistes de discoteca Hello.
Però una de les bones oportunitats, diu, és la que el va portar a Andorra –hi va arribar el 6 de juny del 2003, recorda amb precisió–: el van cridar com a jurat del concurs preeurovisiu Les veus d’Andorra. I és aquí, desgranant anècdotes sense fi. “Espera, que te n’explicaré una de bona.” Ostres, Dídac, és que ja no m’hi cap res més.
  • #1 Toni Madrid Valenzuela
    (25/09/17 22:57)

    Porfavor Alva Doral no lo recuerdo así y estaba allí....
    Fui yo el que le busco trabajo en Andorra cuando yo era Director de Protecvall, en una productora MPX de Xavi Cardelus donde trabajaba mi mujer Yolanda Lerga y estuvo viviendo en mi casa durante una larga temporada.
    No espero agradecimiento de algo que se hace por un amigo, pero inventar una historia diferente y no mencionar nada.....

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477