Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Amb cara i ulls

Amb els ulls oberts

Un perfil de l'ambaixadora francesa al Principat
Jocelyne Caballero

Amb els ulls oberts

Jocelyne Caballero

Actualitzada 18/09/2017 a les 07:22
Malgrat les ressonàncies hispàniques del cognom, Jocelyne Caballero s’explica com una parisenca de cap a peus, filla de parisencs i d’una ciutat on cada racó, confessa, li recorda una vivència. Tot i que la va abandonar i no hi va tornar fins al 2009. Tornant al cognom, li ve de l’avi patern, un fill d’emigrants espanyols nascut a Algèria a finals del segle XIX i que en arribar a la majoria d’edat va marxar cap a París i va adoptar la nacionalitat francesa.

Caballero va néixer, doncs, el 1959 a Neuilly-sur-Seine, ciutat de l’àrea metropolitana parisenca, en una família més aviat modesta. Una família on les dues guerres mundials van deixar empremta: la primera, en la biografia de l’avi; la segona, en la dels pares de la futura diplomàtica, que –a banda d’altres desastres–, van veure inter­romputs els seus estudis. No és estrany, així, que es bolquessin a oferir a les dues filles una educació especial, escolaritzades en un establiment pedagògicament innovador que feia bandera de la tolerància i la barreja.

De l’experiència bèl·lica la família en va sortir també convençuda, explica Caballero, de l’imperatiu de reconciliació amb l’enemic en dues guerres. I per posar-hi el granet de sorra es van encarregar que les filles hi passessin els estius, aprenent l’idioma, a la regió aleshores de Francònia, actualment a l’Estat de Baviera.

Els anys juvenils –aquells que han deixat una vivència a cada cantonada parisenca– van ser també els de presa de consciència política: la jove Jocelyne va contemplar el pare manifestant-se aquell maig del 68 pels carrers de la ciutat, arrossegant una cama trencada. “Mai no va ser un militant polític, i jo tampoc, però sí un home compromès amb la societat, amb conviccions fermes.”

Després del maig de revolta va venir l’impacte de l’assassinat de Kennedy –“recordo la mare esfondrada”–. La mare. Que s’havia emancipat jurídicament als divuit anys, quan la majoria d’edat arribava més tard, per poder ser una dona treballadora i independent a la ciutat de París. Potser amb aquest exemple al cap és que l’ambaixadora reconeix que reconciliar vida professional és complex, però que la principal barrera amb què ensopeguen les dones, sovint, és “l’autocensura”.

Venint d’on venia, gens estrany que mai li hagués passat pel cap estudiar una altra cosa que Ciències Polítiques (completades amb una llicenciatura en Història). Una decisió que va prendre ja a l’adolescència. “Soc un producte de l’escola republicana, que permet realitzar a cadascú el seu projecte, amb independència d’on procedeixi”, afirma. Tot i que la diplomàcia, admet, és un ofici amb codis propis. “Però on trobes personalitats molt diverses, molt obertes.” Entre les que més la van marcar, Renaud Vignal, professor primer i col·lega més endavant, “un home de paraula i pensament lliures, que s’autoritzava a pensar diferent i a expressar-ho amb respecte”.

La trajectòria professional, la que avui recala a Andorra, va començar al Quebec l’any 1982. “El primer post és el que es viu com una gran aventura”, i per tant es recorda sempre d’una manera especial. A banda, hi va arribar amb 23 anys i com acabada de casar. Després, “he estat feliç arreu”, afirma. Al Principat, després d’una arribada en ple hivern, l’ha començat a descobrir de debò durant aquest estiu. Passejant per la muntanya. I a les classes de català: “És un joc intel·lectual, no un esforç. Bé, parlar sí que em resulta més difícil.” Una altra forma d’aventura, que és com contempla el trajecte fet fins al moment. I és el que ha volgut per a les dues filles, avui ja adultes, “que hagin compartit la nostra curiositat, els ulls oberts al món”.
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477