Un cim salvatge

El punt inicial de l’excursió és la Pleta del Castellar, situada a 1.870 metres, on hi ha orris que recorden el passat ramader del país. Farem els primers passos pel camí del Comís Vell, que voreja un muret de pedra seca. Al cap d’uns quants metres, podem optar per seguir el sender o agafar el pendent pel dret. Les dues opcions porten al mateix lloc, la primera és més directa i la segona passa prop de boniques cascades en les quals viuen truites. Entre els pins negres que ens acompanyaran fins a arribar a l’esplanada del Comís Vell, s’hi amaga una fauna subalpina. Cabirols, guineus, porcs senglars, martes, trencapinyes i picots negres, són només alguns exemples d’animals que podem veure en aquest estatge, si tenim sort i bon ull.

Arribats al Comís Vell, abandonem el bosc definitivament i les vistes s’obren sobre el preciós recorregut que ens espera. Buscant els punts grocs entre abarsets i pedres, travessem aquesta pastura alpinitzada fins a l’altra punta. Allà, trobem un rètol que ens indica que seguim recte, deixant el camí de la Portella de Rialp i Besalí a mà dreta.

Arriba la part més pendent de l’itinerari. Després de flanquejar progressivament cap a la dreta, encarem una pujada entre el gespet que voreja el riu de la Coma del Mig. L’esforç és compensat per unes vistes espectaculars sobre el circ glacial. Travessem el tram planer que tenim davant, creuant el riu que deixem a l’esquerra, fins a arribar a una zona amb grans blocs de pedra. Aquest és un bon lloc per fer una pausa abans d’afrontar el tram final. Si escoltem bé, sentirem els borbolls de l’aigua subterrània buscant la sortida. Després, girem cap a la dreta, direcció a la carena, per un camí on els punts grocs s’alternen amb fites. La vegetació es torna escassa i, a poc a poc, les pastures alpines i els prats rasos on podem trobar bruguerola, gencianes i orquídies, deixen pas a un terreny molt més rocós. Aquesta zona és territori d’isards, gralles i perdius blanques. Seguim la carena fins al peu de la tartera i ataquem la pujada que la travessa fent ziga-zagues. Aquest indret sol ser bastant ventós. Arribats a la cresta, flanquegem cap a l’esquerra i si és època, una catifa rosa de regalèssia de muntanya ens donarà la benvinguda al pic, que reconeixerem per una gran acumulació de pedres i, més recentment, un estripagec que marca els sis pics més emblemàtics de la parròquia d’Ordino. Els dies que fa bo, val la pena quedar-se una estona en aquest mirador excepcional.

La Font Blanca és un pic fronterer amb França, al Nord hi trobarem l’Arieja i els estanys Roig i de Gnioure. A l’oest, s’alça el Comapedrosa, i més lluny, la Pica d’Estats i l’Aneto. A l’Est, dos companys d’alçada, la Serrera i l’Estanyó i al sud, les estretes Valls d’Andorra. No oblidem mirar al cel, sempre hi pot passar algun voltor, trencalòs o àguila sobrevolant amb elegància les nostres muntanyes.

La major part del camí es fa fora del bosc i baixar per on hem pujat ens dona una perspectiva diferent de l’entorn que ens rodeja. Des de dalt, podrem contemplar les crestes afilades i nombroses tarteres que s’estiren per les canals, formant el relleu abrupte característic de la Font Blanca. També veurem com els rius donen vida a la flora que els voreja, fent lluir d’un color més intens les flors i plantes que hi creixen a prop.

UBICACIÓ: Ordino

DURADA: 4 h

DESNIVELL: 1.033 metres

DISTÀNCIA: 4,8 quilòmetres

DIFICULTAT: trams amb molt pendent i zones relliscoses.

MATERIAL: calçat de muntanya, menjar i aigua.

*Amb la col·laboració de Víctor Martínez