Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DMG
Amb cara i ulls

Samantha Bosque. En el nom del pare

Samantha Bosque. En el nom del pare

Samantha Bosque. En el nom del pare

Samantha Bosque. En el nom del pare

Actualitzada 10/04/2017 a les 07:36
    Alba Doral
La infantesa de Samantha Bosque (Barcelona, 1973) també segueix jugant en una platja mediterrània, la de Vilassar, que també guarda els primers amors, jocs i penes. A la localitat costanera s’hi va traslladar la família quan ella era poc més que una nena. Però a la seva memòria de les primeres olors, la del salnitre es barreja amb la dels olis i els dissolvents del taller del pare. Sergio Bosque havia bolcat tota la seva activitat en la pintura, i havia de treballar incansablement perquè l’ofici d’artista fos també el sustent de la família. Per això la petita Sam li deia bon dia al taller quan es despertava i bona nit al taller quan anava a dormir. Potser per això –malgrat les aptituds que no podia amagar– s’havia jurat a si mateixa que el seu camí seria un altre que no hi tingués res a veure: seria dentista, seria antropòloga, seria restauradora d’objectes arqueològics. O restauradora d’art. Prop de l’art, novament. Però suficientment allunyada. “És que jo volia dedicar la vida a mantenir les grans obres, no veia perquè n’havíem de produir altres si les que existeixen són tan magnífiques.”
Mentre ella es debatia internament –una pugna que guanyarien els estudis de disseny–, el seu tiet li va fer un regal decisiu: una enorme capsa de llapis Faber Castell, a rebentar de colors diferents. Com resistir-se’n? Així que no li va quedar una altra que tornar al pare. Ensenya’m a dibuixar, li va dir. I ell li va posar a les mans un llibre gruixut d’anatomia: a fer esquelets, muscles i tendons fins que dominés la figura humana en tot gest, actitud i moviment. Així van quedar definitivament ofegades les ànsies de rebel·lia infantil. O quasi: es va jurar que mai no pintaria a l’oli i fins ara ho ha complert.
Per aquella època, mentre era als Salesians de Mataró, va tenir el primer contacte amb Andorra: el director (ho seria després també del centre al Principat) va organitzar la primera setmana blanca i els va dur al país i es van passar alguna nit dormint al terra del gimnàs.
La segona trobada amb Andorra seria igual de casual i bastant més accidentada. Va venir a passar un cap de setmana juvenil a casa d’una amiga al Tarter, enmig de la jornada a pistes va ser atropellada per un altre esquiador que li va provocar una petita lesió. Amor a la primera trompada, perquè acabarien casant-se. Un temps després, a ell, professional del màrqueting, li van oferir feina al sector bancari andorrà. Et voilà: a ella tant li feia perquè ja feia temps que es dedicava a la professió del pare i l’estudi era perfectament traslladable. Com a molt, podria trobar a faltar les llargues passejades per Barcelona, observant la gent. “Sé que potser sona friki, però quan algú em cridava l’atenció el seguia, fins que un altre encara m’atreia més.” Coses dels artistes.
Estava a punt de canviar el mil·lenni quan ella es va instal·lar al Principat. La vida personal va fer un bolc i l’artística ha seguit una interessant línia que recorda la trajectòria del pare: com ell, ha anat arraconant feines alimentàries del món del disseny per, cada cop més, poder alimentar-se (i vestir-se i pagar habitatge i rebuts) gràcies a l’art. Amb punts d’especial interès per a ella: ser seleccionada per representar el país a la Biennal de Venècia i que la triessin per a una exposició al Museu Europeu d’Art Modern (MEAM), on dos dels jurats són els seus referents pictòrics absoluts: Antonio López i Eduardo Naranjo.
I a partir d’ara? “Ni idea, jo soc optimista de mena i no m’amoïna el futur”, assegura. Tampoc no es marca cap objectiu a la vida. “Em pregunten si no soc ambiciosa. I no. O potser sí, tinc una gran ambició: ser feliç cada dia.” Pas a pas. “La curiositat és el meu motor, sempre estic oberta a què passarà.”
Etiquetes
  • #1 Gilles Bert
    (09/04/17 22:46)

    Le projet "Homelessfont", qu'on a pu voir à Barcelone il y a quelques mois et qui est maintenant présenté en Andorre vaut vraiment la peine. Les retrats han estat intervingudes amb l'escriptura dels propis protagonistes

    Respondre
1
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477