Un solstici amb haiku

Successos puntuals i processos breus impressionen la sensibilitat de l’amant que contempla la magnificència de la natura, en pren nota, els reté a la memòria i ulteriorment escriu relats mínims amb aquells espais momentanis que l’han xocat.” Així és com es descriu el nou llibre de Manel Gibert, Al sol que bat la penya, la darrera publicació de l’autor, que continua caminant pel món del haiku, un tipus de poesia japonesa amb relats molt breus però de gran significat pel que fa a la descripció d’instants de la vida real i que l’autor vol expressar. En aquest cas, Gibert continua amb el cicle de descripcions amb peces ordenades en funció del temps, ja que se centra en dues estacions de l’any: la primera i l’estiu. Pel que fa a les experiències que situen el lector a la tardor i a l’hivern, l’autor ho va fer amb una altra publicació anterior, A l’ombra del solstici, l’any 2017, en què va utilitzar el mateix estil poètic. Situats les valls d’Ordino, a excepció d’un haiku, que parla de la vall d’Arinsal, un total de 132 relats fan referència a sensacions, moments i imatges que es repeteixen però que alhora són diferents. És a dir, Gibert va explicar al Diari que, malgrat que cada any hi hagi les quatre estacions i que una tempesta, per exemple, hi sigui diverses vegades, “cap torna a ser igual i no es repetirà més”.

Un patró canònic

L’autor opta, en aquesta ocasió, per fer ús de la mètrica clàssica del haiku: disset síl·labes mètriques en tres versos. Estructures senzilles en què Gibert va assegurar que s’utilitzen conceptes predominantment sensorials. “I no és fàcil”, va dir. “Estic acostumat a escriure amb grans paràgrafs i llargues frases per descriure una situació. Amb el haiku, cal ser precís i jugar molt bé amb la paraula.” De fet, aquesta poesia es caracteritza per treballar amb la sonoritat, amb la rima i amb els conceptes. “A vegades cal utilitzar paraules que tinguin un so molt suau, amb poques erres, per descriure una situació tranquil·la i amable, i al contrari, sons forts per imaginar aquell moment que és fort.” El poema central, que parla del sol, on, de fet, apareix la frase que fa referència al títol del llibre, és el moment en què es produeix el canvi d’estació. Aquesta, però, no és l’única particularitat que presenta el poemari. En aquest sentit, el primer tercet de la publicació, que comença a la pàgina 65, és l’últim tercet de A l’ombra del solstici, un fet que evidencia la continuïtat cíclica del pas del temps, seguint un ordre cronològic, i que també es mostra amb la numeració de les pàgines. Les libèl·lules, fenòmens meteorològics, els llacs i la natura transformada naturalment o per l’home, o fins i tot referències a Ausiàs March, són alguns dels temes que es poden llegir en els seus versos. De fet, Gibert diu que li agrada descriure petits instants que “m’emocionen, sobretot la natura, i que a més queden per sempre en l’escriptura”. D’aquesta manera, l’autor es deixa impregnar de la llum, el color, l’olor i el tacte d’un paisatge que per a aquells que vulguin llegir els seus poemes i vulguin apropar-se a la vall d’Ordino, “trobaran els paral·lelismes que explico a través de les estacions”. Tot aquest treball ha comptat amb l’aparició de diverses il·lustracions a càrrec de Sergi Mas i Loli Rodríguez, ja que la tècnica del haiku també s’expressa amb imatges visuals. En aquest sentit, Gibert va voler remarcar el treball pictòric que s’ha realitzat, “amb un valor sentimental i artístic inigualable”. A més, va caracteritzar la dificultat d’expressar les idees i les imatges amb un sentit més abstracte, tant per a Mas com Rodríguez, que va jugar amb tonalitats més verdoses i groguenques per representar l’etapa més estival. La presentació del llibre es durà a terme aquesta tarda al Centre Cultural La Llacuna a les 19.30 hores, on també hi haurà els il·lustradors.