Deu anys que passen volant

Al 2010 Oriol Vilella i Fano Pallarés es veien orfes per un any: Lluís Cartes decidia marxar a fer la volta al món i ells necessitaven una banda amb la qual matar el cuc de l’escenari. Van reclutar Àlex Moldes i Josu Adánez, un baixista i guitarrista que començava a reciclar-se en bateria i que generacionalment i per estil, encaixava, i van posar en marxa Madretomasa. Els inicis ja van ser diguem-ne fulgurants –aplicat l’adjectiu a les dimensions del país–, perquè el primer EP, amb sis cançons, el presentaven a la sala Perecaus canillenca, en un petit festival organitzat des de l’Ambaixada de França. Era una formació que neixia amb diversitat d’influències: els grups gens fàcils en què militava i milita Vilella (Hysteriofunk o el projecte personal de Cartes) i la forma d’entrendre la música de Pallarés, que venia de Güarroteville, una formació de rock contundent. Però justament per això van voler bascular al camp contrari, el de la senzillesa dels temes. “Cançons de les d’estrofa, tornada i solo de guitarra”. Amb tot, insisteix Vilella, al llarg del tems han anat derivant, fluctuant, “perquè no som uns talibans de cap estil, estem oberts a qualsevol proposta”. Com les que recentment ha aportat l’última incorporació a la banda, Albert Duat, que va substituir Moldes. “Anem del pop britànic al rock d’arrel americana sense que trobem que sigui incompatible, com ja van demostrar els Beatles”. Al final, reflexiona el guitarrista, “tot acaba sent música”. Al concert d’aquesta nit (21.30 hores) faran un repàs de la seva trajectòria i avançaran el nou disc, el segon llarga durada, que arriba cinc anys després de 8 tracks i dels dos EP anteriors, Deep Jobs (2010) amb sis cançons i Blackstone (2014) amb cinc temes que volen veure com a “clàssics intemporals”, comenten amb ironia. “Per satisfer la set d'enregistrar”, han muntat el seu propi estudi de gravació i la seva discogràfica “per fugir de les pressions de la indústria a la qual mai han tingut accés”, prossegueixen en el mateix to de sarcasme a la nota de premsa de presentació del bolo.I el públic?Que els convidessin a formar part d’aquest cartell, confessa Vilella ara ja seriosament, “va ser una sorpresa espectacular” que els fa sentir “contents i nerviosos”, amb un ull fixat en la venda d’entrades. Que ahir no anava pas malament. Una benedicció tractant-se de música nacional, a la qual sempre costa omplir sales de certa capacitat. “Patim aquest dèficit de no creure en els artistes del país, no ens acabem de creure a nosaltres mateixos com a creadors de música i altres continguts artístics”, reflexiona Vilella ara ja sense ni una ombra d’humor. “No sé on rau el problema” pel que fa al públic, admet, “perquè tenim músics d’un nivell espectacular” als quals “només els cal un públic que els escolti”.