Un trasllat pedra a pedra

Era el 1962, la nova carretera era una necessitat per al poble, però l’església quedava al bell mig del traçat: o feia un angle de noranta graus per evitar-la o se l’emportava. El Consell General, que a través de la junta de carreteres s’encarregava de les obres, va acceptar una decisió diguem-ne que salomònica: desfer l’església, una construcció preromànica amb una ampliació del 1827, i tornar-la a aixecar uns metres més enllà. De tota la peripècia en conserva memòria Miquel Naudí, de casa Batista de l’Aldosa, sobretot perquè va ser el seu oncle, comandant un grup d’operaris –quatre paletes i un peó, consta a les actes del Consell; gallecs per més senyes, puntualitza el nebot del contractista–, qui es va fer càrrec de la feina. La reconstrucció de l’església es va dur a terme durant l’estiu del 1963: del 17 de juny al 15 d’octubre. Els obrers van treballar de valent, en jornades de deu hores diàries –excepte quan plovia–: tots els detalls queden recollits a la documentació també localitzada per Bascompte. Amb detalls com les aproximadament 300.000 pessetes que devia costar l’obra; si més no, és la suma de les diferents despeses que es van anotant.

César Martinell

L’obra va ser oficialment encarregada a l’arquitecte César Martinell. Encara que després, explica Naudí, el seu oncle i els operaris van treballar més aviat per intuïció i experiència, sense seguir cap plànol; ni tan sols van necessitar numerar les pedres per tornar-les a posar a lloc. Així van reconstruir exactament l’església, fins i tot s’hi pot apreciar la mateixa línia vertical que delimita l’ampliació que se’n va fer al segle XIX. Però tot i la fidelitat exterior d’aquest edifici –recollit al catàleg de béns d’interès comunal–, l’església ja no va ser la mateixa per dins: falten elements com el cor de fusta i, sobretot, el retaule i uns goigs que sempre hi havien estat exposats –es poden apreciar a la imatge de dalt, adossats a la paret de la dreta– i que ara continuen en parador desconegut. Uns goigs, recorda el de cal Batista, que solien tocar els músics que, durant vint-i-cinc anys seguits, pujaven cada festa major, l’Estevet el boig, una mena d’home orquestra que tocava l’acordió i la percussió amb el peu, acompanyat per Florenci, amb el saxo. L’església conserva una talla d’un Sant Jaume –durant anys retolat com Saint Jacques, fins que el mateix Naudí va insistir en el canvi, que es va fer el 2003– que també té la seva història: és un obsequi de Jacques i Gil Vidal –pare i fill– de casa Martisella dels Plans de Canillo. El fill s’havia convertit en un actor bastant conegut a França a la dècada dels seixanta. La imatge va arribar en carro fins al lloc conegut com la Costa i des d’aquell punt la va pujar a coll Josep Riba Casal. La campana, dedicada a Sant Jaume, es va col·locar poc després de l’ampliació, el 1832.