Casa Parramon i la marmota

Casa Parramon és un emplaçament construït als anys seixanta com a edifici d’habitatges, amb una planta baixa i tres de superiors, cadascuna d’uns setanta metres quadrats, una superfície més que justa per encabir-hi un Arxiu Nacional que ja a Prada Casadet amenaça de desbordar-se (quan no d’ofegar-se: hi ha hagut episodis de fuites d’aigua). Però no tan sols l’espai no és enorme, sinó que està molt condicionat per l’estructura que suporta l’edifici, amb murs de càrrega perimetrals, centrals i a la caixa d’escala, situació que fa impensable plantejar espais diàfans. A banda, l’estat de conservació de l’edifici no permetria l’ús de vint persones de forma conjunta i caldria fer-hi obres de millora de la xarxa elèctrica i de lampisteria. Aquestes eren les condicions descrites el 2015 en una resposta del Govern a la pregunta del conseller general Carles Naudi a propòsit dels usos possibles de l’edifici, propietat de l’Estat i que està en desús des del 2012, quan va finalitzar una cessió al comú iniciada el 2009. Originàriament construït com a vivendes, va passar a mans públiques en una permuta; després el comú el va fer servir per organitzar-hi activitats, com classes de música o d’altres disciplines artístiques. Després va quedar totalment en desús. En els últims anys, hi consta a la resposta, no s’hi havien fet inversions més que “marginals i associades a la mera conservació de l’edifici”. Tot i que el 2014 una empresa especialitzada havia realitzat una inspecció tècnica de la instal·lació elèctrica, amb una certificació positiva, també segons la resposta parlamentària. Amb aquestes consideracions, ja en aquell moment el Govern va considerar que “els treballs que implicarien una utilització dels espais de l’edifici Parramon amb els requeriments funcionals i legals actuals fan plantejar l’enderroc de l’edifici i la construcció d’un nou equipament com a alternativa a qualsevol eventual condicionament”. Una possibilitat que suma un altre atractiu: l’opció d’aprofitar la parcel·la adjacent, també propietat del Govern, d’uns 700 metres quadrats de superfície.

Dubtes

Una resposta com aquesta, publicada al Butlletí del Consell General i signada per Eric Jover, aleshores ministre d’Educació, l’octubre del 2015, sembla descartar la candidatura de l’edifici massanenc com a seu de l’Arxiu Nacional. No obstant això, en el que es podria confondre amb un etern dia de la marmota (i fa sorgir el dubte sobre com es redacten les propostes: sense el rigor d’informar-se prèviament? o la cultura serveix a penes per omplir unes línies del pamflet?), la proposta va sortir de nou a la palestra, al programa electoral de l’actual cònsol major, Olga Molné, i única llista presentada. Plovia sobre mullat, no obstant això, perquè a l’altra cita electoral viscuda l’any que acaba, la candidata demòcrata, Ester Molné, llançava la idea de convertir el bastiment en una “infraestructura cultural”. El mateix que el Govern demòcrata considerava millor destinar a l’enderroc.