On són els nadius?

Once Upon a Territory és el resultat d’aquella reflexió, un documental i videoart on l’artista andorrana plasma aquesta injustícia històrica i que ara formarà part del cartell del North Dakota Human Rights Film and Arts Festival. El treball es projectarà a partir del 7 de gener al Plains Museum de Fargo –precisament coincidint amb una àmplia exposició sobre Dalí, recalca l’autora, encantada amb la coincidència–. Encara que la selecció suposa una difusió més àmplia perquè el certamen és de caràcter itinerant, així que circularà també per la població de Bismarck, on s’exhibirà al museu BDAC durant el febrer i el juny es desplaçarà a la localitat de Minot al Taube Museum of Art, que configuren la tríada de museus de l’Estat de Dakota del Nord. El recorregut del film, no obstant, serà encara més extens, perquè també n’està programada la projecció en un altre festival, a Itàlia, en aquest cas centrat en l’antropologia, l’IntimaLente/IntimateLens Ethnographic Film Festival de Caserta, Nàpols. Tot i que en aquest cas està encara pendent de confirmació de les dates. Abans de fer el salt cap als Estats Units, el treball es va poder veure a la fundació Valvi de Girona, en el marc de la mostra titulada El joc –que va comptar amb subvenció del Govern i es va poder veure durant tres mesos, des del passat mes de maig– i temàticament centrada “en la llibertat en moltes formes, per això vaig dedicar una sala als nadius americans”, apunta Morrison. Per això “vaig dedicar el vídeo a ells, demanant-los perdó per la massacre que van fer allà els meus avantpassats espanyols i anglesos”. En aquella mostra també hi havia un atrapasomnis horitzontal amb unes 80 plomes de porcellana fetes una a una, i un joc de reconstrucció on la gent podia jugar fent construccions amb 300 fitxes de fusta amb els noms de tribus ameríndies. El vídeo, dèiem, és el producte d’aquell viatge que Morrison va fer el 2018 per nord dels Estats Units i el sud del Canadà, d’est a oest i retorn, dotze mil quilòmetres durant els quals va intentar buscar signes dels antics pobladors. “Vaig trobar reserves, algunes senyalitzacions, però anava tenint una sensació estranya perquè comprovava com estan apartats de la societat.” Per això, argumenta l’artista, “vaig sentir aquest neguit de gravar les terres que ells havien trepitjat”. Així, són 23 minuts de pel·lícula (imatges enregistrades amb un iPhone, moltes des de la mateixa finestreta del cotxe) on apareixen fonamentalment paisatges immensos, amb escassos elements humans, justament per apuntar cap aquesta absència de les tribus que –sovint compartint territori i recursos– van ser els pobladors primigenis fins a quedar pràcticament esborrats, engolides les seves terres per la voracitat i manca d’escrúpols europees.