Del 'Sus' de la Casa a l'aner

Pretenia fer una història global d’Encamp, abraçant-ho tot per així dir-ho i que, al temps, fos assequible per a tothom”, apunta Rodríguez, que per tothom vol dir propis i forans. Per això, per fer-se entenedor fins i tot per a gent de frontera enfora, ha solcat el llibre de notes a peu de pàgina. No amb referències documentals, sinó amb explicacions sobre com funciona, el que és, Encamp i, en definitiva, Andorra. Començant per la primera: defineix parròquia. Com més endavant defineix conceptes i institucions com ordinació o Consell General. “Hi ha moltes coses que tothom d’aquí podrà copsar, però probablement algunes altres serviran com a recordatori”, puntualitza l’autor, que també s’ha endinsat per viaranys més intricats: la cita a peu de pàgina més llarga la dedica a explicar l’origen del topònim Pas de la Casa. Amb una teoria pròpia: es basa en un document del 1820, un original en francès i després traduït, on el Sus de la Case (Sus equivalent a per damunt) del manuscrit va ser traslladat com a Pas de la Casa. Potser perquè al manuscrit era fàcil de confondre les lletres d’ambdues paraules, per l’escriptura, proposa Rodríguez. El llibre pretén parlar de manera exhaustiva sobre la parròquia, dèiem. Començant per límits, clima, població, botànica (“amb el nom científic de cada espècie, que em va donar molta feina”), orografia i entorn físic, pinzellades a la història –començant el relat pels primers pobladors, fa 2.500 anys, al Roc de l’Oral, i acabant a l’actualitat– i les institucions, a l’apartat social, a l’activitat econòmica tradicional i actual i al patrimoni i manifestacions culturals. Llàstima, es plany, de tota la informació perduda quan l’aiguat del 1937 es va endur els arxius par­roquials. Un apartat “relativament important” és el que l’autor dedica a parlar sobre el comú i el seu funcionament. El d’Encamp està “assimilat als altres del país, però amb particularitats” interessants que queden detallades. Per exemple, la figura de l’aner, una de les figures del sometent juntament amb l’habitual del desener, que comparteix amb la resta de parròquies. No ha trobat ningú, indica, que hagi sabut explicar-li exactament quina funció feia. Una altra part important se centra en les activitats tradicionals i termes que hi van lligats, com els cortals o els Arrestos de la Taba, encara vigents: al febrer encara va aparèixer l’ordinació que regula aquest aprofitament de pastures i boscos o que estableix les sancions quan el bestiar entra en ter­reny aliè. Hi ha el capítol de la “moderna quotidianitat”, amb una relació dels noms de casa. S’ha basat en una relació dels anys vint, tot i que també hi apareix un document, la Concòrdia signada el 1176, amb els noms de tots els signants. Seria aquesta qüestió, la dels noms propis i els de les cases, un tema obert per ser tractat amb més profunditat, proposa. Perquè el llibre també deixa el camí obert, amb suggeriments, per a recerques futures. Aquest volum profusament il·lustrat s’atura també en l’episodi dels aiguats del 1937, un dels moments històrics més determinants per a la història del poble, com ho va ser el de la fundació i primer desenvolupament del Pas.

'EL QUE FÈVOM A CANILLO, ELS USOS TRAICIONALS SEGONS PLANELLAS

En aquesta línia dels comuns per retratar-se i recollir la seva història, usos, costums i particularitats s’inscriu la novetat que es presentarà demà –18 hores, al Palau de Gel–, El que fèvom a Canillo, un relat de les experiències dels padrins de la parròquia però passat pel sedàs de l’humor (blanc) de Jordi Planellas, que ha reconvertit en vinyetes les experiències recollides de fonts orals per l’escriptora Núria Boltà. Del Carnaval a la matança del porc o la crema del mai.