Reportatge

Cançons que són pel·lícules

Jaume Benedito, psicòleg especialitzat en recursos humans, es transmuta en Silent James per tirar endavant una trajectòria musical que l’ha portat per pocs escenaris però selectes: els del Primavera Sound en dues edicions. Enguany es presentarà al Jambo.

Cançons que són pel·lícules

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Tres anys, tres discos. No és que Silent James sigui especialment prolífic, aclareix, sinó que feia anys que escrivia cançons i tenia un rebost ple a vessar de lletres. Amb tot aquest material va concebre una trilogia de la qual acaba de veure la llum el tercer disc, Where Have All My Friends Gone? Amb ell tanca el projecte iniciat el 2017 amb Someday I’ll Write a Nice Love Story, al qual va seguir What Do You Want To Be When You Grow Up? “Ja veieu, tinc gust pels títols ben llargs”, riu l’autor. Llargs o no, el cert és que l’han portat a fer pocs directes, però molt selectes: va passar per un dels escenaris del Primavera Sound amb el primer i del Primavera Club (el Primavera de tardor, diguem-ne) amb el següent. “Prou bé que ha anat, estic encantat que em truquin.” Com ho està amb el fet que Oriol Vilella, un dels programadors del Jambo Street Festival, que arriba cada inici d’estiu als carrers del centre històric de la capital, també compti ja amb ell de cara a la programació del 2020, previsiblement, el tercer cap de setmana del mes de juny. Serà –si no sorgeix cap altra cita fins aleshores–el debut del cantautor a Andorra, on resideix i on va intentar posar en marxa projectes relacionats amb el cinema: el rodatge d’alguna cinta pròpia –Les bones persones, estrenada el 2013 i que va passar pel Picurt– i l’organització d’un festival de gènere, Trenta dies de terror, que va viure un parell d’edicions a Escaldes-Engordany. La manca de suports i l’enorme esforç que suposava l’organització van deixar la iniciativa aparcada abans que arribés a consolidar-se. Però el cinema segueix sent, d’alguna manera, la font on beu la música de Benedito. Les seves cançons són petites històries –“a mi el que m’agrada és explicar històries, no importa en quin format”, reconeix– que ben bé podrien ser el germen d’una pel·lícula, reconeix; són petites escenes d’un film. A banda d’aquesta mirada cinematogràfica a la seva música, les lletres estan solcades de referències cinematogràfiques. “Saps qui és Sigmone Signoret?”, interpel·la la promoció del disc. “Quan vaig escriure el tema pensava en estrelles que van ser famoses en un moment i a qui ara ja no recorda quasi bé ningú.” En aquest cas, el tema es mou pel ter­reny de la ironia, amb una parella on un li pregunta a l’altre si coneix l’actriu francesa i en obtenir resposta negativa, l’engega. Però les referències són freqüents per a orelles atentes: n’hi ha de King Kong o de La pícara puritana, pel·lícula protagonitzada per Cary Grant i Irene Dunne. És que Benedito és un fan del cinema clàssic, aquell que, tem, corre el risc de caure en l’oblit perquè les noves generacions estan massa ofegades per tanta oferta i, sovint, de tan dubtosa qualitat.

tracking