El retir espiritual de Miki Núñez

El cantant barceloní explica que justament aquest cap de setmana tenia previst prendre’s uns dies de descans, un “retir espiritual”, que finalment no serà tan relaxat com esperava perquè s’ha deixat enrolar en el cartell de la setena edició del festival de música cristiana que comença a Sant Julià de Lòria. Tocarà davant d’uns 500 joves, alumnes de diferents escoles del país, acompanyats per educadors. A banda, concedeix Pepe Chisvert, el mossèn lauredià i alma mater de tot l’enrenou, no seran gaire estrictes tancant les portes del poliesportiu a probables fans que s’hi atansin si hi fan un salt a l’hora del dinar, de dues a tres.

A Miki el va engrescar Cesc. El barceloní, guanyador del concurs de talents emergents del Canòlich i que havia de ser un dels caps de cartell, és un dels seus amics personals –“de fet era jo qui el seguia per Instagram, ell era músic abans que jo”, matisa l’intèrpret de La venda–. Després, va entrar a l’acadèmia televisiva i la popularitat i les oportunitats li van ploure a raig. Lluny d’oblidar-se dels col·legues i convertir-se en un intocable, veu que és el moment de fer un cop de mà: per això comparteix escenari amb Cesc, a qui incorpora a la seva gira de presentació d’Amuza, el primer disc, un reguitzell de concerts que compta per sold outs en recintes amb aforaments per a 5.000 persones. “Això és molt particular seu, és un Open Arms del món musical”, exclama amb agraïment Cesc. “Sí, home, sí, una Teresa de Calcuta”, ironitza l’al·ludit. Que, no obstant això, demostra tenir els peus ben ancorats a terra ferma. No tan sols perquè li digués a la família allò de la clatellada si el veien disparar-se, sinó perquè només acabar Operación Triunfo els va demanar que li busquessin de seguida dos tipus d’ajuda: la d’un psicòleg i la d’un assessor fiscal. “Home, és que eren dos àmbits en què pensava que no podria valer-me jo sol.” S’explica millor: “Mira, havia passat tres mesos tancat en aquella casa, sense contacte amb l’exterior, sense saber quina repercussió estava tenint tot plegat, i en sortir em trobo centenars de persones a la porta: què havia passat?” Va ser, reflexiona, “com si el temps hagués avançat fora però dins s’hagués quedat aturat”. Per això va tenir clar que necessitava algú que li donés un cop de mà: “Havia entrat sent Miki i volia sortir sent Miki.” Què li va aconsellar el psicòleg? “Sobretot relativitzar, no donar gaire importància a tot plegat i dedicar cada dia deu minuts abans de dormir a reflexionar.”

Rumiar-se bé què significa la popularitat. “Una nit sopava amb una colla d’amics i vam haver de parar seixanta vegades per fer-me fotos amb la gent; a la seixanta-una li vaig dir a la noia: ‘Seu amb nosaltres i pren-te el cafè’, i resulta que va dir que no, que només li interessava la foto.” Es va sentir més producte que persona, confessa.

Del festival d’Eurovisió, tot i obtenir una puntuació prou fluixa, l’intèrpret es mostra satisfet. “Vaig sortir tranquil, perquè ho vam fer bé i la resta ja no estava a les nostres mans.” Però de tota l’experiència va quedar tan encantat –“és increïble sortir a l’escenari i pensar que t’estan veient 250 milions de persones”– que segueix el corrent a Cesc –i a mossèn Pepe, entusiasmat amb la moguda musical que es munta– quan fabulen al voltant d’un duet ex professo per representar Andorra.