x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
reportatge

Som maniàtics, relaxem-nos

Marie Kondo era una maniàtica de l’ordre. Va saber convertir la necessitat –que li imposava la ment per estar tranquil·la– en virtut i es va fer d’or. No ho podrà fer tothom, però el comú dels mortals sí que pot dir-se Yo soy así (y ya no me importa). Ho aconsella el psicòleg.
El psicòleg català, instal·lat a Andorra des de principis d'any.

Som maniàtics, relaxem-nos

El psicòleg català, instal·lat a Andorra des de principis d'any.

Alexandra Muratet
Actualitzada 15/10/2019 a les 07:18
Tomás Navarro (Barcelona, 1974) signa, amb Fernando Trías de Bes, un llibre que, diuen els comentaristes, inaugura el gènere dels psicorrelats: petites històries que narra el segon i que comenta el primer des de la perspectiva de la psicologia clínica. Un llibre que promet ajudar el personal a entendre, admetre, portar amb elegància –i, per què no?, treure’n partit– les petites o grans manies que cadascú carrega. “Jo em pensava que no en tenia, de manies, però quan vaig demanar a la família que me’n digués, al primer plat ja anaven per un miler”, riu Navarro. El volum, editat per Zenith, el presentarà Navarro dijous vinent al Fòrum Fnac.
No una mania, sinó una passió, és el que Navarro confessa haver sentit sempre per viure a la muntanya. A Sant Cugat, on exercia i vivia fins –”i la mar de bé”– que ja va començar amb la pràctica d’emportar-se la gent a fer sessions enmig de la natura. Particulars o personal d’empreses. Per què? Per treure’ls del seu context habitual. “Tu parles amb un cap i t’assegura ‘jo em comunico bé’, però quan el treus de la seva zona de confort, quan porta dues nits dormint en un sac en un refugi, la façana ja no aguanta tan bé”, argumenta. “I a la natura estem més relaxats, oberts, receptius: la meitat de la feina està feta”. A banda, somriu, el mòbil va a la motxilla.
El 2013 Navarro va fer un pas endavant. És a dir, un pas cap amunt, cap al nord, i es va instal·lar a la Cerdanya. Sis anys després es va traslladar a Andorra: millors opcions educatives per a la filla, que ja assistia a activitats extraescolars al país. “El que no entenc és per què no ho vam fer de bon començament, venir a Andorra”, s’interroga a si mateix. Al Principat rep gent de llocs tan distants com Mèxic o Noruega per aquestes sessions d’alta muntanya, que contemplen un matí d’esquí, una caminada a Tristaina o fins i tot, en algun cas, unes immersions a les piscines de Caldea.
Paral·lelament amb la praxi clínica, Navarro continua escrivint llibres. Aquest, el que presentarà dijous és ja el quart, després de Fortaleza emocional, Kintsukuroi i Wabi-sabi. El primer, explica, dona eines de psicologia bàsica per gestionar la vida; el segon, per ajudar a gestionar mals moments i el tercer s’ajuda d’un concepte japonès “per ajudar el lector a entendre que la vida és imperfecta, efímera”. Al quart, dèiem, s’endinsa en les manies: “Treballo per normalitzar el que és normal.”

De dormir a estendre la roba
Perquè de manies tothom en té a raig. La palma se l’enduen les manies a l’hora d’anar a dormir, assegura, després del seu diguem-ne estudi estadístic. Però també n’hi ha relacionades amb qualsevol tasca i moment: hi ha qui no pot estendre la bugada si no és curós amb els colors de les agulles, per exemple. Se n’ha de lluitar? “I ara! En absolut”, respon taxativament. Aquests hàbits tenen una funció adaptativa, a banda d’ajudar a alleugerir angoixes, “endreces la roba i entres en una mena de trance hipnòtic que t’ajuda a relaxar, a alleugerir angoixes”. Poden, és cert, influir en la relació amb els altres. “Si ets una persona molt ordenada, quan busquis parella procura que també ho sigui i us relaxeu prenent una copa de vi i endreçant la roba per colors”. L’altra opció és triar algú de molt tolerant.
Si queda clar que no s’ha de lluitar contra aquests hàbits i comportaments, sí, puntualitza Navarro, que hi ha una línia vermella: quan provoquen angoixa si no es poden acomplir. Era el que li succeïa al personatge de Jack Nicholson a Mejor imposible (As Good as It Gets en l’original). “Aleshores estem ja parlant d’un trastorn obsessiu compulsiu”. Un problema que ja requereix més tractament que el de dir-se “Jo sóc així... i ja no m’importa”.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2019 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477

Col·laboradors:

HELISA - Gestor de continguts