Tots els noms de Santa Coloma

Antònia Cerqueda Torres, de casa Massové, morta el gener de 1874 als nou anys i mig d’edat. Sembla aquesta la identitat més probable per a un dels vuit cossos exhumats en l’excavació arqueològica realitzada al cementiri de Santa Coloma. Un treball de recerca portat a terme per l’empresa ReGiraRocs, que acaba de lliurar a Patrimoni Cultural la memòria tècnica i científica. Un estudi que posa damunt de la taula la possibilitat de tancar la identitat del total dels cossos: el creuament de les dades aportades per l’antropòloga Núria Armentano amb els registres de defunció ofereix un ventall de noms no gaire extens que es podria tancar amb anàlisis d’ADN. “Que es podrien fer ja, però no té sentit mentre no tinguem mostres amb què comparar”, puntualitza el director de l’excavació, Gerard Remolins.

El pas final seria, doncs, que les possibles famílies descendents s’interessessin per aquesta anàlisi definitiva, aportant el material genètic. “En arqueologia diem que hi ha dues morts: la física, inevitable; i la que es produeix quan algú és oblidat”, recorda Remolins.

La memòria deixa constància d’irregularitats en el procediment que previsiblement haurien malmès informació sensible per a la interpretació del jaciment. La rasa, explica l’arqueòleg, es va obrir per al cablejat elèctric cap a l’interior de l’església –necessari per al videomapatge que reprodueix amb llum i so els murals arrencats–. Això va suposar que es remogués la terra de manera incorrecta des del punt de vista arqueològic, posant “en perill el patrimoni cultural”. L’obra, recorda Remolins, es va iniciar el 7 d’agost del 2017, 49 dies abans que Cultura entrés a tràmit el projecte d’obres. “Per tant els treballs d’obra destinats a garantir el correcte subministrament elèctric i de fibra òptica a l’església es van executar sense els documents acreditatius per obtenir la pertinent llicència d’obra”.

No es tracta, puntualitza l’arqueòleg en declaracions al Diari, “d’assenyalar ni acusar, però sí de provocar una reflexió, perquè no torni a passar, perquè es va obrir una rasa sense projecte arqueològic en una zona que ja estava catalogada com a arqueològicament sensible”.

Més identitats possibles

Tornant a les identitats possibles de les restes exhumades, la memòria apunta les més probables. Per exemple, per a una de les dones, –morta amb 25 o 30 anys i que patia brucel·losi–, previsiblement entre 1758 i 1808, podria ser Coloma Aërn (o Aern, Ayern, Ayreny) o Margarida Solé. Si fos ella, les despulles tenen relació de parentiu amb les d’un altre dels cossos, el de Margarida Sansa, que seria la seva mare. També sembla plausible que altres restes pertanyin a José Gorgori Rabató i algun altre membre de casa Pallerol amb qui novament es donaria relació de parentiu (cosins o oncles probablement).

Entre les persones enterrades hi hauria també una dona, morta entre els 40 i els 65 anys, per a qui la memòria ofereix nou identitats possibles: Catharina Monjó (Mongona), Rosa Civÿ, Rosa Sansa, Franca Bonet de casa Pallerol, Joana Anna Moliné de casa Simó, Margarida Solé, Maria Thora i Maria Tora o Coloma Riberaygua de casa Rogé.

Hi ha també un infant d’entre nou i deu anys enterrat entre 1870 i 1950 i que patia raquitisme segons les anàlisis. La identitat que es correspondria amb tots els requisits és la d’Antonia Cerqueda Torres, de casa Massové, morta al gener de 1874. Les despulles podrien correspondre’s amb les d’una altra enterrada, Àngela Maria Cerqueda Massana. En aquest cas, puntualitza Remolins, encara que la roba que porta apunta a un nen, les anàlisis antropològiques no aporten cap certesa, així que en les identitats els arqueòlegs han recollit totes les opcions possibles. Per això també apunten a Antoni Cassany Mancelladi, de Casa Gracias, o José Gorgori Rabató, de casa Rabató.

Menys o més acotades

Sobre el petit d’entre dos i tres anys exhumat, sembla una de les identificacions més complicades, perquè els registres de defuncions donen fins a tretze candidats en el període en què va ser enterrat, entre 1840 i 1950.

Més acotades queden les opcions del petit de pocs mesos, enterrat entre 1800 i 1897: els requisits els complirien Maria Cabanes Montanya, Àngela Maria Cerqueda Massana o Antònia Boronat Calbó.

La memòria s’endinsa també, a partir de les dades antropològiques, en propostes com el consum alimentari –amb carències o malalties derivades del consum de lactis sense tractar– o l’evolució de les pràctiques funeràries des del segle XVIII.