Reportatge
El crit de Munch abans de Munch
Fa 64 anys el pare d’un company d’escola li va regalar una petita tortuga d’eben. La primera peça de la passió que Ramon Abad, metge estomatòleg català, ha conreat per l’art africà. Una part es pot veure des d’ahir al CAEE a ‘Art africà. Batec de la humanitat’.
El crit de Munch abans de Munch
És una peça que sempre ha estat per casa i, el que és més, al meu cap”, deia ahir Abad en la presentació de la mostra: un centenar llarg de peces per explorar un continent per on els grecs van voltar per primer cop sis segles abans de la nostra era, que aixopluga 2.000 grups ètnics i que parla 1.500 llengües. Un continent que els europeus es van repartir el 1885, trossejant-lo sense contemplacions. En la mateixa època en què s’adonen de la riquesa artística que atresora: poc després Picasso quedava atònit i deia: “Veig un fetitxe i m’adono que jo també estic contra tot.” Així va iniciar Abad el recorregut inaugural per “un art anònim, atemporal, on el que importa no és la forma sinó el concepte”, on “no compta el que es veu sinó el que no es veu”.
Abad, malgrat l’interès despertat des de ben petit, també va tenir la seva particular epifania: va ser a les gorges d’Olduval, “per on l’home va passar fa 300.000 anys”; allà, a la sortida d’un petit museu, va trobar una màscara tallada en l’escorça d’un arbre, una cara que és el crit de Munch abans del crit de Munch i, per Abad, molt més expressiva, més intensa, més agressiva inclús. “Fixeu-vos com segons la llum que li dona té una força o una altra.” Justament això, va assegurar, “és el que em fa estimar tant l’art africà.
Les peces que Abad ha anat arreplegant al llarg de dècades testimonien un art on “la peça no té cap importància, el que importa és el que vol dir”. Que sovint se’ns escapa. Com la interpretació dels relleus fets a la porta que forma part de la mostra, un treball dels Dogon (que es mouen sobretot pel territori de Mali) que recorda els jeroglífics egipcis, amb al·lusions a les seves creences, començant pel cocodril, animal essencial per a ells perquè creuen que és l’encarregat de transportar les ànimes dels difunts.
També als avantpassats estan dedicats els fetitxes –dels Bakongo, dels Mbete–. Solien ser reliquiaris, on es conservaven restes dels finats... sempre que s’ho mereixessin. Per això aquestes punxes clavades no han d’espantar: no tenen res a veure amb el vudú, sinó que cada clau representa una bona acció que la persona va fer en vida. L’art africà té una “càrrega emocional important” i, sobretot, sempre una funció, una utilitat, més enllà de l’estètica. “Se serveixen del que tenen a mà i per això barregen ossos, metall, tela, plomes, pell, fusta. Són capaços de fer una escultura amb una llauna de Coca-Cola.”
L’exposició es podrà visitar fins al 28 de setembre.