La tenacitat feta cine

Parlar d’Estigia és parlar d’un film –amb tot, noranta minuts de metratge– de pressupost menys que minso, quasi inexistent, i que ha tirat endavant amb jornades de rodatge esporàdiques, tot plegat per l’empeny i l’empremta d’un equip reduït liderat per Forcada i que des de bon començament va tenir la complicitat de qui és l’actor protagonista, el canari José Antonio Hernández.

En Estigia es barregen elements de thriller amb ciència-ficció. “Si és que ens atrevim a dir-ho així, perquè en realitat amb tan escassos recursos era difícil aconseguir-ho”. A la trama, el personatge central, Otto Lázaro, un home que pateix una pèrdua de memòria, intenta esbrinar quina va ser la seva implicació en una sèrie d’assassinats. Però el títol de la pel·lícula no és casual: si Estigia és el nom de la llacuna que, a la mitologia grega, separava el món dels vius del que habiten els morts, en aquesta Estigia de cel·luloide s’esborren les fronteres entre la realitat i la ficció i les històries sorgeixen unes de l’interior de les altres, a l’estil de les matrioixkes russes. I al centre de les trames diguem-ne reals, l’esforç del protagonista per entendre per què la Terra s’està aparentment buidant.

Estigia –encara que aleshores no es deia així i, per no tenir, no tenia ni un argument definit– es va començar a gestar el 2016. Fruit de la mala sort. O millor dit, d’actuacions com a mínim qüestionables: Forcada estava aleshores immers en un rodatge a Canàries però el productor del projecte va deixar uns quants fora de l’equip. Tan radicalment i inesperadament que no tenien ni bitllet de tornada. Així que van decidir iniciar un rodatge propi. “Van ser només uns dies i en condicions molt precàries, a penes teníem càmeres, tot molt improvisat”. Començant per un guió que es van muntar sobre la marxa.

El rodatge es va haver de suspendre, però la idea no va caure en l’oblit. I al llarg d’aquests anys, amb paciència, esforç i més imaginació que recursos, van aconseguir arrodonir el metratge, gravant a Barcelona així que podien. “Ha estat tot un repte, un exercici per a tots, així que encara que hi ha moltes coses que voldria haver fet d’una altra manera crec que cinematogràficament podem estar satisfets”, reflexiona. El resultat final, doncs, barreja el sentiment positiu d’haver sabut esprémer els mitjans amb la impotència d’alguns moments.

Amb aquest bagatge i més expectatives inicia el següent projecte. En aquest cas serà un rodatge en escenaris del país per a una cinta que ja té títol, Pròfugs, encara que no vol desvelar el contingut. Amb actors de casa i un autor per a la banda sonora ja involucrat: Landry Riba. De moment compta amb 8.700 euros d’una subvenció de l’Sdadv. “I què passa amb l’ajut promès per Govern, perquè jo pregunto però res no s’ha tornat a saber.”