Lliçó de poètica musical

És el que s’encarregava de recordar Josep Maria Ubach, impenitent amant del jazz, a la xer­rada d’introducció al concert que, anit, va posar el punt final a la 25a Temporada de Música i Dansa d’Andorra la Vella MoraBanc. El concert d’una vocalista que –i això no li resta seguidors– es va exhibir com una gran intèrpret més que no pas una gran cantant, una cantant que a falta de potència desplega una enorme sensibilitat per endinsar-se en allò que canta, que interioritza cada mot que pronuncia i el llença al públic perquè comparteixi les mateixes sensacions, per viatjar plegats pels mateixos universos.

Kent, utilitzant la comparació d’Ubach, seria a la interpretació vocal del jazz el que Chet Baker va ser amb la trompeta: algun crític li va retreure la falta de potència. Però en el jazz no tot és potència sinó que hi ha la sensibilitat, el feeling. Aquesta capacitat per extreure tot el sentit a cada paraula és el que la intèrpret va exhibir al Centre de Congressos. Davant un públic que omplia dues terceres parts de l’aforament.

Probablement no és aliè a aquesta manera d’interpretar la poesia i convertir-la en música el fet que Kent tingui formació en literatura comparada, com va proposar Ubach. I sobretot que el pal de paller de la seva proposta musical siguin els grans poetes francesos contemporanis –de Leo Ferré a Serge Gainsbourg o Charles Trenet– i els brasilers –gent com António Carlos Jobim–. Als quals s’ha d’afegir, en les etapes més recents, les lletres escrites ni més ni menys que per un Premi Nobel de literatura, el japonès Kazuo Ishiguro. Una altra sensibilitat per afegir al ventall.

Per tot plegat, i aquesta és també una reflexió de l’introductor del concert, Kent és probablement una artista molt millor compresa i acceptada entre el públic europeu que pel del seu país, més interessat en l’espectacularitat del show business.

Kent, que va comparèixer acompanyada per una formació de la qual forma part el seu marit, el saxofonista (i compositor de moltes músiques) Jim Tomlinson, va tancar un cicle per on han desfilat la Royal Concertgebow d’Amsterdam, el baix baríton Bryn Terfel i les estrelles del Ballet de l’Òpera de París. La Temporada vinent, encara que sembli paradoxal, serà el 30è aniversari del cicle (si s’hi sumen els anys que era festival). Amb una peça grossa a caçar: Daniel Baremboim, deixava caure aquests dies el director artístic del cicle, Josep Maria Escribano, en un programa de ràdio. I si no és el 2020 serà més endavant, confia.