Barca nova per al neolític

Objectes de fusta –les falçs i altres estris amb els seus mànecs, canoes de fins a deu metres de llargada–. Són restes impensables de trobar entre el que ha arribat al present de qualsevol altre assentament prehistòric. També hi ha teles. Fins i tot alguna resta d’aliments. Tot preservat per l’aigua del llac sota el qual ha quedat el jaciment: el sediment (tres metres de terra) tapa els objectes i l’aigua ho deixa tot segellat, evitant que els bacteris treballin. Ho explica des del CSIC espa­nyol Juan Gibaja, que dirigeix (al costat dels italians Niccolò Mazzucco i Mario Mineo) el projecte d’estudi dels materials que està duent a terme un ampli equip d’especialistes internacional, entre els quals l’arqueòleg andorrà.

A Remolins li correspon la part geoestadística: reconstruir els espais i analitzar-los per situar el lloc precís on es va trobar cadascun dels objectes exhumats. Un pas vital per a qualsevol anàlisi posterior, apunta Gibaja. Es tracta també, explica l’andorrà, de recuperar tota la informació sobre els materials i incloure-la en bases de dades i planimetries. “Així podrem saber si existeixen patrons culturals; per exemple si en les estructures associades a l’habitatge hi ha un ordre determinat, és a dir, quin espai dedicaven a cada activitat”, proposa Remolins. També es podrà “estudiar l’evolució del poblat: va créixer a partir d’un nucli central? Ho va fer de manera anàrquica?”. O podran estudiar els processos postdeposicionals, cosa que vol dir que podran estudiar si hi ha un patró de desplaçament dels objectes, per exemple, pel fluxe de l’aigua, o si pel contrari s’han trobat allà on van quedar fa més de set mil·lennis.

El jaciment trenca motlles pel que fa al neolític, apunta Gibaja. Oferirà una quantitat ingent d’informació perquè fins ara tot el coneixement d’aquella civilització només procedia dels materials conservats (pedra, metall) i això suposa un coneixement molt parcial: “En el cas d’una falç falten peces, no hi ha mànecs, no sabem de quina fusta els feien o com els enganxaven.” Més interessant encara: sabien que aquells homes navegaven, però no que sabien construir i manegar piragües de deu metres de llargada. “Uns coneixements de tecnologia naval que ens sorprenen perquè no havíem suposat que fossin tan complexos”, puntualitza el científic del CSIC.

Aquestes noves dades són extrapolables al neolític de l’àrea propera? Per descomptat, assegura Gibaja, “perquè hi ha un moviment constant a través de les generacions i aquesta gent arribaria a la Península Ibèrica 200 anys després, que en realitat és molt ràpid”.