Reportatge

On Andorra esdevé Macondo

Amb Antoni Morell, amb els seus relats, Andorra esdevé Macondo. Qui ho sosté és Vicenç Villatoro, que demà presenta ‘Escriure Andorra’, llibre que, puntualitza, no pretén ser cap antologia sinó “rastrejar” com la literatura construeix una imatge del país.

On Andorra esdevé Macondo

detail.info.publicated

Creat:

Actualitzat:

Diu Villatoro que al seu parer Set lletanies de mort “és el text fundacional de la literatura andorrana contemporània”. I alhora és “el text fundacional, el lloc on es posen els fonaments, d’un relat global sobre Andorra i el seu present”, un relat que arrenca amb “un mite bàsic, primigeni: el d’Andorra com a reducte últim d’un món ancestral, un món anterior a la modernitat, d’arrels tel·lúriques i llunyanes, que sobreviu quan la modernitat ja ha conquerit tots els territoris fronterers”. És aquest un dels punts des d’on arrenca Escriure Andorra. La imatge d’un país a través de la seva literatura, coeditat pel Govern i Editorial Andorra i que demà es presenta, a les set de la tarda, a la Casa-museu d’Areny-Plandolit.

El triat per a la presentació és l’escenari quasi obligat, es podria pensar, perquè a l’antiga casa pairal se centren dues de les novel·les de Joan Peruga: Últim estiu a Ordino i El museu de l’elefant, històries on, assenyala Villatoro, queda reflectida la imatge d’Ordino, i Andorra, per tant, “com el paradís somiat”, que és “el primer mite que crea la literatura catalana respecte a Andorra”, el del paradís natural, present ja a la mirada de Verdaguer o en els “esplèndids” poemes de Marià Manent sobre el paisatge de les valls, “fent-ne uns apunts gràcils i enginyosos, mesuradíssims, dins de l’ideal noucentista”.

Obvia en aquests passatges, podria pensar el lector, les novel·les d’Isabelle Sandy –i justament, se li podria retreure, enguany que s’està fent l’esforç de reivindicar-la–. Perquè la visió de l’autora de l’Arieja s’inscriu perfectament a relatar aquesta Andorra primigènia, idealitzada i sense contaminar per la modernitat. Però sembla haver-hi una raó per a l’exclusió, apunta el –com ella– periodista i escriptor: el treball se centra en la literatura feta en català. Igual que queden fora textos com el Manual Digest o el Politar, als quals no nega una voluntat de bellesa estilística però que se situen fora del corrent literari de ficció, aquell que contribueix a crear l’imaginari d’un país per a propis i estranys i que és precisament l’objectiu del llibre.

Amb aquesta àmplia producció literària que es dona a partir de la segona meitat del segle XX –i que considera una “eclosió” pel que fa a les últimes dècades–, Andorra deixa de ser un país sense literatura: “Potser era un país sense tradició literària. Però ara ja en té. Se l’ha inventada. No és gaire antiga, però hi és. I té gruix.”

Text fundacional

Aquest caràcter de text fundacional que Villatoro confereix a Set lletanies de mort el sustenta en visions precedents d’altres autors: la introducció de Meritxell Bastida a la novel·la de Morell, la nota de lectura d’Agustí Bartra o el pròleg de Salvador Espriu. També hi ha arguments d’ordre pràctic: el relat va tenir molta difusió i va rebre molta atenció frontera enfora, contribuint així en els primers passos d’aquest aixecar una literatura andorrana.

El treball de Villatoro recorre les etapes històriques –l’entrada a la modernitat, la repercussió de la II Guerra Mundial– amb la literatura que la glossa: novel·les com Boris I, El museu de l’elefant o Entre el torb i la Gestapo. O se centra en les particularitats de la vida en un país de frontera, de la mà, per exemple, de Joan Obiols, a Viatge Universal pel Pirineu. Si la muntanya fos el món.

En aquesta construcció de l’imaginari literari andorrà Villatoro també recorda el paper d’autors forans –Margarit, Estellés, Martí i Pol, sense anar més lluny– per als quals “Andorra no tan sols s’escriu o es descriu, també es proposa”, en ocasions aporta “coses molt valuoses que ens inspiren”. Això sí, sense veure-hi “una Andorra esfèricament perfecta”.

tracking