Un home ric (en matisos)

De tots és sabut que el tenor sempre és qui aconsegueix la noia i que tessitures tan greus com la seva solen quedar reservades a rols malvats, demoníacs. Així, la veu del gal·lès va fer desfilar per l’escenari del Centre de Congressos àries fosques com Son lo spirito che nega (Mefistofele, d’Arrigo Boito) o Le Veau d’or (Faust, Charles Gounod). Però en aquest cas la història sí que acaba amb el de la veu profunda aconseguint, si no el cor de la dona, sí el favor del públic: al gal·lès el públic el va acomiadar per la porta gran. Li va agrair les interpretacions de Schubert, del Don Quichotte de Jacques Ibert, la delicadesa i emotivitat dels temes cèltics, l’esperit divertit amb què va abordar les cançons dels musicals més reconeguts, entre els quals el més cèlebre de The Fiddler on the Roof, amb versió cinematogràfica estrenada el 1971 i per la qual Terfel reconeix sentir debilitat.

Va ser el d’anit un concert de prop de dues hores durant el qual Terfel va desplegar els seus dots actorals, simpatia i una capacitat de comunicació amb el públic que va en paral·lel a la seva enorme talla física. Acompanyat per la pianista Annabel Thwaite. Van obrir el recital amb temes de John Ireland i Franz Schubert: els que va aprendre amb els dos primers professors; l’alemany “una mica més seriós”, va recordar amb el to humorístic imprès a les intervencions. Una vis còmica que ja començava a apuntar a la interpretació de Don Quichotte. Això a la primera part, on un connoisseur entre el públic li lloava els “preciosos” greus però es mostrava un pèl decebut amb els aguts. La percepció va canviar radicalment a la segona part on, aquí sí, va desplegar tots els seus dots interpretatius i un gran poderío vocal: a The Green Eyed Dragon no sols ell va fer riure el públic, també la pianista va exhibir capacitats còmiques inesperades. I a l’ària de Mefistofele va entusiasmar també xiulant. Encara que l’entusiasme es va desfermar amb la bateria de bisos, engegada, és clar, amb If I Were a Rich Man, que va posar el públic dempeus.

Fora de programa van quedar les grans interpretacions de Wagner –és un dels Wotan més cèlebres i celebrats–. Per raons logístiques, com ja havia explicat el mateix artista en la roda de premsa de presentació. “Per cantar Wagner necessito estar acompanyat per una orquestra de cent instruments que toqui molt fort”, va explicar utilitzant el mateix to desenfadat de que va fer gal·la durant el concert. Per Andorra, havia dit també, va preferir aquest mecanisme de rellotgeria minuciós.

I a la Temporada encara li queden un parell de cites: passaran les estrelles del Ballet de l’Òpera de París, el 24 de març (dia d’inici de la campanya electoral). Tancarà la 25a edició el jazz melodiós de la nord-americana Stacey Kent, el 4 d’abril.