El puzle Sandy

Al 1965 l’escriptora de l’Arieja –nascuda Isabelle Fourcade i que aleshores ja tenia 81 anys– va trepitjar el país per últim cop: Bartomeu Rebés encapçalava el grup que va impulsar que el seu nom bategés un carrer de la capital. Poc després, el 1974, Escaldes-Engordany imitaria la iniciativa. Però aleshores ella ja no hi era present: moriria un any més tard. Des d’aleshores, res; la seva imatge va quedar difuminada. “Potser per desconeixement mateix, perquè fins ara no hem tingut accés als seus documents, a les seves cartes, jo mateixa ignorava la correspondència que va mantenir amb [Rudyard] Kipling”. Això va argumentar ahir Susanna Vela, cap d’àrea d’Arxius del ministeri de Cultura, en la presentació de l’exposició que –ara sí ha arribat el moment– l’escriptora protagonitza a ArtalRoc: Isabelle Sandy. L’estel i la muntanya (una referència al seu exlibris). Fins al 31 de març.

L’exposició transita pels tres grans moments en què Sandy es va trobar amb Andorra: el 1922 la va descobrir, enviada pel director de La Dépêche du Midi per fer un reportatge sobre el contraban –mai no es publicaria però va nodrir de personatges la seva obra literària–; als anys quaranta, coincidint amb el rodatge de la versió cinematogràfica d’Andorra o els homes d’aram –on Emile Couzinet li donaria breus aparicions, com a l’escena de dalla a Engolasters–, i en aquella última visita per ser objecte d’homenatge. I en cadascun dels tres grans viatges –en faria algun més, però menys transcendent– es va trobar amb una Andorra molt diferent, un aspecte que també desenvolupa l’exposició. Un original muntatge, per cert, que recorda totes les capses que atresoraven els documents, fotografies, retalls de premsa, que permeten fer aquesta ullada a fons a la vida, obra i relació amb Andorra de Sandy. Objectes i paperam cedits per Jean-Claude Chevalier, la biblioteca massanenca i l’arxiu històric escaldenc. Als títols de crèdit també figuren dues col·leccions privades: la de Salvador Ramèntol, que proporciona una màquina d’escriure Underwood similar a la que Sandy feia servir, i la Remolins-Zamora, que aporta alguns dels objectes creats per Eduard Fornells: amic de Fourcade i el seu home, Pierre Xardel, va treballar a la prestigiosa Lalique. Per cert, a l’escenografia s’afegeix un dels escassíssims objectes personals que es conserven, un estoig per als estris d’escriptura, restaurat per Patrimoni Cultural.

el testimoni sonor

La mostra recull dues de les molt escasses gravacions de la veu de Sandy que es conserven: la lectura d’un conte de Nadal i d’una oració en occità. Acompanyades d’una de les últimes fotografies d’una Sandy ja gran a qui als anys seixanta entrevista Ryton Cazenave a Sud Radio.

L’exposició –acompanyada de catàleg i tot un seguit d’activitats paral·leles– va muntant peça a peça aquesta figura que fins ara s’ha mantingut a l’ombra. La creació poètica, el seu primer pas literari, ofereix una mirada dura, diu Dúnia Ambatlle, que l’analitza: “La crítica social es fa més acerba, la paraula acusa la desigualtat, les injustícies, les guerres, la violència.” Mentre que l’obra en prosa, segons Roser Calvo, s’ha d’emmarcar en el ruralisme, “una moda molt estesa” i “de clara influència romàntica”. Una producció novel·lística on de seguida Andorra fa la seva entrada: “Aquest oasi patriarcal ignorat el 1922 per l’Occident tumultuós, en el qual res no ha canviat des del famós pacte de 1278, que arbitra un tradicionalisme esquerp teixit de costums gairebé bíblics, serà propici per al desenvolupaments de les seves veus interiors”, recull Jean-Claude Chevalier, home que, a banda d’haver-la tractat personalment en els últims i tristos anys, va centrar en ella la seva tesi doctoral.

La controvertida ideologia de Sandy –i el seu home, Pierre Xardel, que es van posar del costat de Pétain–, també és disseccionada: a l’etiqueta evident, regionalisme, Yvan Lara matisa que ella el transforma, “passant-lo pel seu filtre fins al punt que ens arrisquem a afirmar que no és la idea predominant del seu pensament polític”.

I al rerefons de tota la trajectòria que repassa la mostra, una Andorra que canvia, però ella “considera que el progrés, malgrat canviar la fisonomia del país, no ha aconseguit destruir l’essència”, conclou Maria Jesús Lluelles.