Mahler contra els elements

Com si algun follet malèvol s’hagués aliat amb el cel per posar les coses difícils, la vint-i-cinquena Temporada de Música i Dansa –que ja havia presentat el cartell a menys de dues setmanes de l’inici, amb curtíssim temps de promoció– va haver de debutar una nit de ple hivern, amb la neu gelant-se als carrers i el vent bufant gèlid. És a dir, les condicions idònies per quedar-se a casa. Sobretot en el cas d’un públic, el grup més fidel al cicle, que ja compta amb uns anys a l’esquena. Amb tot, la Camerata de la Royal Concertgebouw Orchestra d’Amsterdam, conduïda per l’espanyol Lucas Macías, va atreure aproximadament mitja entrada, és a dir, prop de quatre-centes heroiques butaques.

Segurament no es van penedir de l’esforç. Cert, la Camerata no és una orquestra simfònica, així que només se sentiria defraudat qui arribés al Centre de Congressos amb expectatives de capbussar-se en la poderosa sonoritat de la versió simfònica. Els arranjaments d’Erwin Stein, per contra, van permetre a d’altres aturar-se en matisos que d’una altra manera passen inadvertits. Era qüestió, com va advertir Macías, de canviar de xip, de parar l’oïda. I de recordar, de pas, que els músics procedeixen d’una de les més veteranes i més prestigioses orquestres d’Europa. També és cert que la Simfonia núm. 4 és no sols la més curta (cinquanta minuts) sinó la més subtil del bohemi.

I no oblidem Mozart, és clar: el concert va començar amb el Concert per a piano KV 488, que la formació va tocar sense Macías.