Això (no) és una simfonia

El consell ve de Lucas Macías (Huelva, 1978), que es posa al capdavant de la Camerata de la Royal Concertgebouw Orchestra d'Amsterdam –una de les orquestres més antigues d’Europa i també de les de més qualitat– per interpretar una simfonia de la qual, és cert, se sentirà una reducció per a formació més petita, “però amb l’esperit alegre i d’esperança” amb el qual la va escriure Mahler, tan diferent, va subratllar, de la cinquena “que ja comença amb una marxa fúnebre”. Així que amb una dotzena de músics sobre l’escenari “és cert que en alguns moments falta volum sonor”, i per això “és millor no pensar en la simfonia” i simplement deixar-se portar. Ve a ser, hi va afegir, com allò que es feia als temps de Mozart, “per interpretar fragments de Don Giovanni pels carrers” i portar gent cap al teatre. Així que sense complexos, perquè “els arranjaments [que signa Erwin Stein] estan molt ben fets”, va concloure.

Macías parla amb la presumible autoritat i coneixement de causa que li dona haver-se endinsat en el repertori simfònic de la mà de Claudio Abbado. Emblemàtica figura a la qual també deu, en certa manera, va recordar, haver fet el pas des d’oboista a la direcció. “Vaig tenir la fortuna de treballar amb ell durant els últims deu anys de la seva vida i puc dir que em va canviar com a músic.” De fet, hi va afegir, “una personalitat com la seva canvia qualsevol jove músic”. Del milanès, va prosseguir, va aprendre “a posar la música per davant del músic i no al revés com succeeix sovint, amb gent que se serveix de la música sols per engrandir el seu ego”.

A més, va ressaltar, va ser un director generós a l’hora d’obrir portes a les noves generacions –va fundar formacions com ara la Jove Orquestra de la UE, la Jove Orquestra Gustav Mahler o la Mozart de Bolonya–. Una altra de les raons “per les quals va deixar una empremta tremenda”. En el cas del de Huelva, després de treballar amb ell i un altre dels molt reconeguts, el letó Mariss Jansons, “em vaig preguntar, i si estudio direcció, i si ho intento?” I el 2014 va debutar al teatre Colón de Buenos Aires. Per cert, que acaba de ser designat titular de l’Oviedo Filarmonía justament en substitució de Marzio Conti, que havia estat abans al capdavant de l’ONCA.

Tornant al concert d’aquest vespre –a les vuit, a l’escenari del Centre de Congressos de la capital, al veterà cicle que organitzen MoraBanc i el comú–, començarà amb Mozart: Concert per a piano KV 488. És un programa que, com la resta del repertori que interpreten, cor­respon “a l’alegria de fer música” amb què treballa aquesta formació de cambra aixecada com a grup lligat per l’amistat tant com per la música, va destacar la violinista Anna Elisabeth Webb. I el repertori d’avui “respon a l’essència del que som”.

Tant Webb com Macías van ressaltar el fet que és el primer cop que trepitgen el (ahir tan nevat) país. I el director encara va afegir certa sorpresa per la veterania del cicle que inauguren: “És increïble que un projecte cultural avui en dia arribi als 25 anys.” Especialment en aquest sud del continent, tan diferent dels països de l’Europa central que ell ha trepitjat tant durant la seva carrera, de països com Alemanya “on és cert que la cultura és una tradició, no quelcom que es fa quan hi ha fons, mitjans; se sent com una necessitat i si no hi han diners, es busquen”.

La propera cita de la Temporada està marcada per al 26 de febrer, un dimarts, amb la veu de Bryn Terfel, baix-baríton de llarga trajectòria i fonda empremta per rols en òperes de Mozart i, sobretot, Wagner.