Papallones a l'estómac

Des que es van ajuntar, fa just quatre anys, la formació liderada per Miguel Palacios, el Pali, s’ha convertit en una de les més presents als escenaris del país. “La veritat és que hem tingut molta sort, amb bolos privats i en escenaris públics”, com el festival Colors de Música o el Jambo. Avui tenen la cita més important de la seva incipient carrera: “Estem parlant de l’Auditori Nacional”, recalca Fernàndez, que confessa “estar flipant, impressionat per com s’estan venent les entrades, perquè comptàvem amb un grup d’amics i familiars, però veiem que està obtenint molta més repercussió”. Es prometen gaudir al màxim de l’oportunitat.

Els Pali van néixer de l’impuls de Palacios, que en arribar de Barcelona i instal·lar-se al Principat es va posar a buscar còmplices amb qui engegar un projecte de flamenc fusió. A Fernàndez –jove intèrpret que completa estudis al Taller de Músics– encara el sobta en certa manera haver-se implicat en una formació que practiqui el flamenc. “Sempre havia tirat cap al rock, el jazz, el funk, però em va fer gràcia anar a provar i això, la veritat, té pinta que durarà”, assegura el baixista. Al trio es va incorporar també de seguida David Amat, que alterna la percussió amb el saxo, que és el seu instrument per excel·lència.

Per al concert d’avui, el trio s’ha reforçat i compareixeran acompanyats per Quique Pérez, bateria alt-urgellenc que comparteix aules al Taller amb Fernàndez; el saxo de Suso Real, també de la Seu; el baixista Manel Maylinch i el percussionista Denis Riera. Més encara: a l’espectacle se sumarà Valerie Aguilar (filla de la cantant mexicana Alondra Jahel, resident a Andorra). Formada com a bailaora de flamenc, el grup la va incorporar quan la van veure ballant, espontàniament, en un dels seus concerts al carrer.

Amb aquest elenc en marxa, estrenaran en directe Mi plano privado, primer àlbum de la formació, amb “deu més una” cançons; la que fa número onze és la nadala amb què van guanyar el concurs d’Andorra Televisió. La resta, un repertori compost per el Pali, amb arranjaments instrumentals dels altres integrants. El disc fa un desplegament de ritmes que discorren pels diferents pals del flamenc i després es reuneixen amb el funk, el rock, el jazz o la bossa nova. I pel que fa a les lletres, Palacios dona espai a la reflexió. En composicions com la que va escriure en conèixer Fernández, “on parla sobre la ceguesa però no com quelcom negatiu, sinó com una altra forma de vida”, explica l’intèrpret, en una filosofia que coincideix de ple amb la seva.

La gravació –per a la qual van comptar amb un ajut del Govern, de 2.200 euros– va ser lenta i costosa. Potser any i mig que es va repartir entre l’estudi de Jordi Barceló i el de Marc Mas, on es va acabar d’enllestir tota la feina. “Perquè volíem fer quelcom ben seriós, volíem que tot quedés mirat al mil·límetre”, així que la postproducció es va fer a consciència.

Ara bé, la posada en escena d’avui a la nit a l’escenari ordinenc no és més que un primer pas en allò que ha de ser el recorregut d’un disc. L’objectiu immediatament posterior seria saltar la frontera. “Però ens cal suport, algun patrocinador; de moment anem tocant moltes portes, management, una discogràfica”, però encara no els ha sonat la flauta. Mentrestant, Fernández –a qui s’ha començat a assenyalar com un dels joves músics amb més talent del país– va tirant endavant amb altres projectes, com el combo del Taller de Músics o el grup de jazz Pic Negre. I sobre la ullada a la política que va fer a les passades comunals, des de la llista del PS escaldenca? “No ho sé. Dubto que m’hi vulgui dedicar ara mateix, perquè no veig que les coses es vulguin arreglar”.