“Andorra! But where is Andorra?”

Segurament un dels rèdits més immediats d’un esdeveniment com el Sharjah Arts Festival, certamen que desplega en un dels districtes de Dubai l’obra de mig centenar d’artistes d’arreu –entre els quals Ahmed Keshta en representació d’Andorra–, sigui fer treure el cap al país amb una imatge vinculada a la cultura. Moure’s entre gent de tantes nacionalitats com van aplegar els actes inaugurals, entre creadors i periodistes, depara l’oportunitat de testar com és de conegut arreu el nom d’Andorra. Els resultats no són per llançar coets, s’ha d’admetre.

Així que si el company de viatge turc mostra coneixements sobre la situació i algunes condicions de vida al Principat –“a Istanbul, amb dotze milions de persones vivint juntes, les coses cada dia són pitjors”, compara–, altres integrants del grup –en aquest cas un dels membres de l’equip organitzador del certamen artístic– es mostren absolutament perplexos sobre la procedència d’aquesta redactora quan entaulen conversa informal. “Ni idea”, admet, per demanar a continuació alguna fotografia del país. “Oh! S’assembla a una zona de Turquia”, assegura en veure una imatge del llac d’Engolasters. “Deu ser un lloc fred”, comenta. No tant com la temperatura gèlida del vostre aire condicionat, pensa la interlocutora, que tornarà a casa amb una tremenda calipàndria, mentre intenta explicar-li algunes de les particularitats institucionals del país, atès que s’interessa per les qüestions polítiques. Breu exposició que acaba amb la inconfusible cara d’incomprensió que fa el benintencionat ciutadà.

El desplegament mediàtic que acompanya el festival artístic a Sharjah inclou periodistes d’Egipte, Algèria o el Marroc. D’aquest últim país, de Tetuan, procedeix la següent participant en l’experiment. “Sí, home, sí!”, assegura amb la proverbial seguretat pròpia de l’ofici, per a continuació relliscar afirmant que Andorra és “un petit país a la costa”: òbviament sent campanes des de Mònaco.

Entre els artistes, a l’egipci Amr Fedry l’ha posat sobre la pista el representant andorrà, és clar. Comparteixen origen i, naturalment, han connectat durant les estades al museu de Sharjah, on s’exhibeixen les peces, i la resta d’activitats del programa. Reconeix que, no obstant això, fins ara ha viatjat constantment per Europa, sovint passant de França cap a Espanya, això sí, des de Bordeus, “i ni sabia que per aquí existís un altre país”. Després d’haver demanat les fotografies de rigor a Keshta assegura que “segurament el proper cop m’hi deixaré caure”.

En alguns casos la ignorància és quasi dramàtica: les companyes de l’equip d’Andorra Televisió que també es van desplaçar a Dubai expliquen que algú els va preguntar “què és Andorra? una revista?” Una ignorància tan absoluta com la que –ja posats– ens dediquem a constatar amb la gent del carrer amb qui hi ha oportunitat de creuar unes paraules, la filipina d’una petita botiga al carrer o un parell de venedors als socs, tant al Central Souk de Sharjah com al més turístic de Dubai.

Més sort hi ha amb l’artista nord-americà Jeff Bending i la seva dona: viuen a Portland (Oregon) però ella és britànica i tenen família a Suïssa, així que coneixen perfectament l’existència i situació del país dels Pirineus. Que confien visitar aviat, asseguren, ara que han conegut gent d’aquestes contrades: Bending i Keshta es fan promeses mútues de visitar els respectius tallers. “Ahmed és un excel·lent ambaixador.”

Molt canvien les coses, per descomptat, en adreçar-nos a participants procedents de països culturalment més propers. “Tienen ustedes ahí un lindo paisito”, diu l’argentina Liliana González. No l’ha trepitjat però n’està prou informada. I per descomptat que els representants espanyols han estat visitants assidus, si més no l’artista Diego Moya, amb arrels a Granada però establert a Madrid (i el Mar­roc), que bé que ha pujat per aquí de compres. La filla i assistent, Zara Moya, no hi ha estat mai, però explica que a Praga va coincidir amb la lectora de català, andorrana.