x

Ens agradaria enviar-te les notificacions per a les últimes notícies i novetats

PERMETRE
NO, GRÀCIES
Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
Reportatge

Quan Andorra era un llac

Si algú fes un salt en el temps i se situés a l’Andorra prehistòrica, difícilment reconeixeria el paisatge que l’envoltaria, amb un fons de vall, Andorra la Vella i Escaldes, que era un llac immens, envoltat per boscos frondosos i gran quantitat de vegetació.
Andorra era un llac a l'època del neolític

Andorra era un llac a l'època del neolític

Andorra era un llac a l'època del neolític

Actualitzada 30/12/2018 a les 07:20
Aquest és el paisatge que dibuixa el geòleg Valentí Turu a l’article Paleoclima i geomorfologia de les Valls d’Andorra, un dels inclosos a l’estudi que acaba de publicar el Museu d’Arqueologia de Catalu­nya, Les valls d’Andorra durant el neolític: un encreuament de camins al centre dels Pirineus, coordinat per Gerard Remolins i Juan Gibaja. Eren uns paratges força diferents, proposa el científic, “sobretot per aquest llac i els boscos més densos i més vegetació, que al llarg del temps va desaparèixer a poc a poc, no sé si fruit de la tala, però segur que gestionada pels incendis”, dels quals es conserven proves, així com de la seva extensió, que va anar ascendint, al llarg dels temps, des del fons de vall fins arribar a qualsevol cota, a mesura que la població s’estenia.
Turu descriu aquest panorama en un article centrat en la paleogeografia de les valls ara fa entre cinc i vuit mil anys. La primera cosa que es posa en evidència és que tot el fons de la vall estava inundat d’aigua i, per tant, la població havia de distribuir-se pels vessants de les munta­nyes, vorejant-lo per les tarteres, justament les àrees –com els jaciments del Cedre– on s’han trobat restes arqueològiques. Que avui es conservi la Llacuna com a topònim no és casual, doncs, sinó que és una referència d’aquella aigua enclotada, amb dues sortides naturals: pel que avui és Quatre Camins avall, fins al Tobira, i per la via que coincideix avui baixant cap a l’edifici administratiu del Govern i l’entrada del pàrquing comunal.
D’on procedia tota aquella aigua? “És probable que les condicions climàtiques del moment fossin més humides que les actuals, que hi hagués més pluja”, proposa Turu. En tot cas, matisa, “és una pregunta que queda oberta, igual que saber per quins motius ha canviat”. En tot cas, aquella gran extensió d’aigua coincidiria aproximadament amb l’actual curs del Valira, però abraçant més terreny, “i amb inundacions més freqüents i un nivell freàtic més a prop de la superfície”, és a dir, que si avui cal endinsar-se entre cinc i vuit metres per trobar aigua en aquells moments segurament estava ja a dos o tres.
També els boscos eren més espessos, una configuració que ha anat canviant en el decurs del temps, apunta el científic, sobretot a causa de la recurrència dels incendis. Naturals o provocats? “N’hi ha que són fruit de tempestes seques o tronades, especialment en èpoques prèvies a les edats del ferro i el bronze, que és quan la mà de l’home intensifica aquestes accions perquè necessita més espai, o simplement fruit de les seves activitats.”
Turu analitza com creix el recurs al foc en determinades etapes històriques lligant les evidències físiques d’aquests incendis amb les àrees properes a estructures d’hàbitat, “i quan coincideixen és més fàcil associar-los”. És clar que quan no es dona la coincidència –a l’epipaleolític, del 8000 al 6000 aC– també pot ser a causa que no s’han trobat evidències dels possibles poblaments, puntualitza. En tot cas, i amb les dades que té a la mà, el que posa de manifest és com evoluciona en estrats altitudinals, és a dir, com els incendis més antics es produïen al fons de la vall, per anar-se escampant en sentit ascendent, a mesura que la densitat de població també era major. Extrem que, puntualitza, apuntaria cap a aquesta relació entre la població i els incendis: “És un senyal entròpic, perquè difícilment els incendis per causes naturals haurien seguit aquesta línia.”
L’article també analitza els bruscos canvis climàtics que es van donar periòdicament: uns períodes extremament freds de menys d’un segle i que necessitaven cinc-cents anys de recuperació. I la població? “D’aquí els canvis de gestió del ter­ritori, si era més eficient emmagatzemar aliment que recollir-lo.”
Etiquetes
  • #2 Salt en el temps
    (29/12/18 09:45)

    Doncs l'evolució ens ha fet mal, actualment és una urbs plena de cotxes, contaminació i soroll.

    Respondre
  • #1 David
    (29/12/18 08:40)

    Felicitats per la feina feta

    Respondre
2
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477