#SmileyouareinSharjah

És al capvespre –ara es desembre i la temperatura és suau, uns 23 graus– quan el passeig marítim comença a veure’s transitat. A l’aigua hi ha vaixells atrotinats, alguns de pesca –peix però en altres temps també buscaven perles– i molts de transport. A diferència d’altres llocs, no és un decorat turístic. Pel carrer, els homes caminen. Altres seuen als bancs. N’hi ha un que segueix en veu alta el muetzí cridant a l’oració. Hi ha poques dones: algunes cobertes de cap a peus pel vel islàmic; d’altres porten el sari indi. A la turista occidental hi ha qui se la mira amb indiferència irònica. També hi ha qui passa caminant a correcuita: no perquè tingui pressa sinó perquè al golf Pèrsic també hi ha qui s’apunta a fer salut. Això sí, sense postureig: ni equipaments fluorescents ni auriculars high tech. A la cèntrica plaça de les fonts, al-Majaz Water Front, un dels escenaris del Sharjah Arts Festival, la vida s’anima: els adolescents entren i surten sorollosos del cafè Tim Hortons, obert 24 hores i que rep el visitant amb un optimista #SmileyouareinSharjah. El local de davant es diu Shakespeare and Co.

Aquest costum local de moure’s en cotxe per tot arreu enerva Fathma Lootah. Ella és una dels artistes locals presents al festival. Llança una diatriba contra la globalització, contra el sistema escolar que fa prevaldre l’anglès per davant de l’àrab, contra la joventut que vol passar-se la tarda en un McDonald’s. És clar que ella tot això s’ho mira des de Verona, que és on viu la major part del temps. Encara que té galerista a Dubai. “És que és aquí on són els diners”, recorda la periodista bosniana Elvira Bojadzic, directora d’Islamic Arts Magazine.

Més enllà dels diners que hi hagi, s’ha de decidir com i en què invertir-los. Aquí han decidit apostar per la cultura i un esdeveniment com aquest “aporta molt a la cultura local, però també a la internacional, i a la imatge de la ciutat, per descomptat”, prossegueix Bojadzic. Un esdeveniment que atreu artistes d’arreu fa que els ulls del medi artístic es posin sobre una àrea que vol situar-se com a capitalitat cultural dels Emirats. O d’una àrea més ambiciosa encara. I no sols durant un any testimonial sinó a llarg termini. Fruit d’esforços com aquest al centre de Dubai s’estén l’Al-Serkal Avenue, flanquejada de galeries d’art. “És una important inversió en cultura perquè és la cultura el que fa la humanitat, no els diners”, puntualitza una periodista vinguda des del Marroc per cobrir l’esdeveniment. Com la seva col·lega bosniana, fa anys que el segueix.

I si el Sharjah Arts Festival és una cruïlla per a artistes d’arreu –dels països de l’entorn islàmic principalment, però també hi ha creadors i periodistes de llocs com els Estats Units o d’Europa–, també representa un gran aparador per a la dona. Asma Bayyatimini es congratula que aquest ha estat un bon any per a les saudites, que han assolit el dret a conduir soles i, per tant, un grau abans impensable de llibertat. Ho diu des de darrere d’un vel que només li deixa una escletxa per als ulls. Es manifesta agraïda a la seva família, a l’espòs sobretot, que li ha permès assistir al festival, que es queda a l’hotel amb el fill petit mentre ella és a la inauguració de la seva exposició. “Tinc expectatives pel futur. Hem tingut un any meravellós, hem aconseguir fer coses que no podíem fer en el passat.” Exhorta la resta: “Les dones hem de prendre allò que volem, també vosaltres, no tingueu por.” Des del seu espai, Dana Awartni, també saudita tot i que al certamen arriba com a representant palestina, reconeix que “realment no sé com se senten aquestes dones sota el vel, no puc parlar per elles”. Vesteix a l’occidental, amb els cabells més aviat rossos totalment lliures, vivint a cara descoberta. “Però sé que jo he tingut molta sort que la família sempre m’ha empès a tenir una educació, que fos més que esposa i mare, i l’art és la meva vida.” El treball que exhibeix al Maraya Art Centre parla precisament de “com és de forta la presència de la dona en les arts tradicionals”. I alerta sobre la regressió que viu la societat.

Trobades com aquesta, on hi ha dones que viuen en condicions tan diametralment oposades, són importants per superar prejudicis, per parlar “i simplement sentir l’energia de l’altre”, aconsella Bodjazic. Que ella porti un mocador al cap “no és més que una qüestió entre jo i la meva espiritualitat”, adverteix, mentre anima la periodista d’Andorra a escriure “lliurement, del que vulguis”, a explorar els Emirats: “Agafa un autobús i ves a Abu Dhabi, o potser penses que aquí no tenim autobusos?”

Enmig de tota aquesta confluència de debats i rerefons tan diversos es mou Keshta, home també d’ar­rels i influències molt mesclades: nascut a Egipte es va formar com a artista a Alemanya i des que es va casar amb una andorrana viu al Principat. Com la resta d’artistes, comença a plegar veles i és el moment de fer valoracions. “Ara és qüestió de fer que l’obra parli, es defensi, per si sola al món exterior”, confia. Més que satisfet del seu pas per aquí i la repercussió obtinguda: un dels més aplaudits al lliurament de diplomes, tothom el coneix com “el senyor dels llapis” i s’acomiadarà de l’esdeveniment passant per la televisió dels Emirats. Qui sap si haurà estat la clau d’accés a un projecte més ambiciós. Seria un model interessant per traslladar a Andorra? Positiu per a la imatge exterior? Sens dubte. “I els artistes ara viatgem molt, ens barregem molt, i en llocs com aquest tothom pregunta Andorra, on és Andorra? L’art és també una manera d’explicar el país.”