Quatre banderes i un disc

A l’italià Riccardo Sandrini, els argentins Martín Blanco i Chris D’Annunzio, l’andorrà Jordi Diaz i el francès Eric Lepoix ni les banderes ni les llengües no els separen. “Això és el més xulo que tenim”, explicava Sandrini al Diari en una entrevista anterior, de quan es van posar en marxa, pels volts del 2013. Tots excepte Blanco, que s’hi va incorporar el 2017 en substitució del primer bateria, Tito Torres. Van començar aleshores fent versions de la música que era el comú denominador dels seus gustos, un pop-rock que va d’U2 a The Cranberries, més aviat tirant a melòdic i allunyat dels sons més forts que són habituals en moltes bandes del país. Es tractava d’anar provant com funcionaven plegats i anar engreixant la maquinària. Quan la van tenir a punt es van llançar als primers directes, recalant en el ja extint Dijousderock, el cicle per a bandes del país que organitzava el comú de la capital.

Músics aficionats però amb altres obligacions professionals –quasi tots es mouen pel terreny del màrqueting i la publicitat, excepte Blanco, que es dedica a l’art i la il·lustració– i familiars, la banda havia fet un recés d’un parell d’anys. Però el 2017 es van retrobar i, després de passar pel Jambo Street Festival, van pensar que potser era l’hora de tirar endavant amb un projecte més contundent, és a dir, treure al carrer el primer àlbum. El resultat, aquest Virtus Unita Fortior que acaben de treure dels fogons i per al qual confien tenir tancada aviat una data de presentació en directe. Així com “tots els bolos que es puguin aconseguir”, hi afegeix Blanco. Per gravar han tingut una subvenció de Cultura de 4.000 euros.

Per a aquesta posada de llarg ja han prescindit de les versions i la dotzena de temes que integra l’àlbum són cançons de producció pròpia. “Indie-rock, encara que soc conscient que amb aquesta etiqueta és dir-ho tot i a la vegada no dir res”, ironitza el bateria. Uns sons influenciats per les bandes que ells s’escolten, “una música molt comercial possiblement, que es deixa escoltar, una altra cosa és que t’agradi més o menys”.

Amb el títol han volgut fer palès que “tots podem ser molt diferents, però és la passió per la música el que ens uneix”. Les cançons les han anat escrivint un pèl de manera col·lectiva, amb aportacions personals de cadascun dels membres. Tot i que potser hagin estat Sandrini i D’Annunzio els que han portat la veu cantant en molts moments. I de què parlen? “Doncs sobre les qüestions de la vida que ens preocupen; sobretot de l’amor, encara que ja som paios de certa edat així que no és un amor adolescent, sinó més madur, reflexiu.” En anglès, això sí. Per què? La qüestió ja la responia Sandrini fa un temps: amb tants idiomes per escollir dins del grup semblava l’opció més diplomàtica per no fer un lleig a ningú.