Jane Birkin va oferir una nit per a la nostàlgia, en un concert que pràcticament va omplir el Prat del Roure escaldenc i on per damunt de tot –de la cantant, de l’orquestra, del públic– va planar el somriure trist de Serge Gainsbourg. I les seves paraules, és clar.
Sovint em pregunten què pensaria Serge d’això o d’allò altre. Jo no ho sé. L’únic que puc dir és que era un home extraordinàriament divertit i terriblement trist.” Això deia Birkin, qui va estar lligada al cantautor durant més d’una dècada, convertits en parella fetitxe d’aquell París artístic de final dels seixanta i principi dels setanta. Una altra cosa va assegurar, en un molt vacil·lant intent de parlar en català, “que és aquí amb nosaltres, i molt emocionat”.
Birkin va sortir a l’escenari escaldenc acompanyada de l’orquestra de Perpingnan-Mediterranée per interpretar els temes emblemàtics de Gainsbourg, amb arranjaments simfònics del japonès
