El 'bullying' fet novel·la

Los niños del mañana, que es presentarà divendres al Fòrum Fnac, és el debut novel·lístic de Poulet Fernández, nascut a França però que ha viscut al Principat des que apenes tenia un any. Escolaritzat al país, recorda, un cert nivell d’assetjament era vist com “quelcom de normal, que li passava a tothom, no a mi en particular per ser jo en concret”. Ara, com a professional de la docència –format com a traductor i intèrpret, fa classes d’idiomes–, s’ho torna a trobar de prop. Encara que no amb la intensitat que s’hi hauria d’enfrontar si s’hi enrolés com a professor de l’ense­nyament reglat, reconeix. “Però quan sortim de copes amb els amics, que són professors i pedagogs, és un tema que sovint està sobre la taula”, explica. “Veig que ells pateixen molt, i no sols pel bullying, sinó pels nens que no arriben al nivell, pels casos familiars que es troben. Jo no ho podria suportar”, reflexiona.

Però tampoc se sent al marge de la qüestió. Per això ha volgut plasmar-la en un llibre. La iniciativa va sortir de les classes d’escriptura que segueix, impartides per Elena Aranda. Els va proposar escriure una novel·la en un any. “I vaig pensar que per estar-me tot un any escrivint sobre un tema havia de ser quelcom que realment m’importés”, explica Poulet.

Los niños del mañana es planteja com una distopia, és a dir, una situació d’un futur llunyà i no gaire prometedor, on el món de l’educació ha estat víctima de les contínues retallades i el panorama frega la desolació: hi ha molts alumnes per a un grup molt escàs de professors, així que les classes s’imparteixen pràcticament a través de mitjans audiovisuals, sense que ningú s’ocupi que els estudiants mantinguin l’atenció. Per al que sí que hi ha diners en aquest dissortat món futur és per a mantenir la seguretat, amb un nombre elevat de vigilants a les aules. Aquí l’autor té presents casos com els constants tiroteigs que es produeixen a les aules nord-americanes o casos molt més propers, com el del noi de 13 anys de Sabadell que va matar un professor i ferir altres alumnes amb una ballesta. Un fet que, en llegir-lo, el va trasbalsar, recorda.

El relat de Poulet s’endinsa en una història en què hi ha tres punts de vista: el de la víctima dels abusos, el de l’assetjador mateix i el del professor que ha de fer-hi front. “Però jo no vull ser jutge”, adverteix, ell el que vol és analitzar per què es produeixen aquests casos i com els viu cadascuna de les parts implicades. Per posar-se a la pell del subjecte que pateix té material amb què treballar, des de la seva pròpia experiència als casos que contínuament li relaten. “Es tracta també d’explicar que a vegades la víctima ho és perquè no planta cara. Per exemple, en el meu cas, considero que va ser així, que et deixes trepitjar, perquè en el fons ho consideres normal”. No és fins més endavant en la vida que arriba la consciència que s’ha patit. “Però no només m’ho feien a mi, sinó a tota la resta, sols que hi havia qui per la seva manera de ser es rebotava abans, i a aquest l’acabaven respectant”, analitza.

De les tres posicions, situar-se a la pell de l’abusador pot ser la més complicada. “Però cadascú s’ha de plantejar si no ho haurà estat en algun moment, també”, adverteix. I relata un altre cas en què es va veure involucrat, el d’una nena a qui la classe va humiliar un dia en ple perquè corria la brama que desprenia mala olor corporal. “Per a nosaltres, que érem uns nens de deu anys, quan sents poca empatia, només havia estat una broma. Després vaig veure’n la crueltat real.”