De 'l'Hortó' a 'Baser',bascos

e les 4.240 entrades del Nomenclàtor d’Andorra n’hi ha un 10 per cent, com a molt, que tenen una presumpta arrel preromana. Topònims com Canillo, Bartra i Seig/Xeig sembla que tenen una etimologia i una explicació lògica a través de l’indoeuropeu. També hi ha noms de lloc amb afinitats “més o menys bascoides”, encara que la toponímia andor­rana sembla “bastant opaca des de la lingüística basca”. Són algunes de les conclusions del treball Anàlisi fisiogràfica de topònims andorrans d’ar­rel preromana, recerca realitzada per l’equip coordinat per Xavier Planas amb un ajut Lídia Armengol i que ara publica el Servei de Política Lingüística. Planas va enllestir una investigació que seguia un mètode innovador treballant la toponímia des d’una perspectiva pluridisciplinària, basada en l’anàlisi fisiogràfica comparativa (a través de la paisatgística o la geologia), el coneixement històric i lingüístic del territori i la comparació amb el basc. L’impulsor de la recerca és geòleg i exerceix com a tècnic de riscos naturals a Govern. Amb ell van treballar l’historiador i geògraf Carles Gascón i els filòlegs bascos Juan Karlos Lopez-Mugartza i Mikel Belasko.

Tornant a les conclusions de l’estudi que ara es publica, els autors van detectar que en topònims com Andorra, Arcalís, Anyós o Bixessarri hi ha cert “caràcter esquèric”, però la interpretació no és evident. O bé la interpretació fisiogràfica que se’n fa –amb significats com font im­por­tant, esllavissada, protuberància rocosa o indret amb moltes pedres– no fa­cilita una identificació directa.

En l’altra banda, hi ha “continuadors toponímics plausibles”, com l’Hortó, que no representa problemes per correlacionar-se amb el basc lurte, que vol dir esllavissada; Rat, amb harrate, és a dir, port de muntanya o Baser/a, amb baxa, que significa precipici.