200 canillencs sense rostre

Aran, historiadora amb màster en Arqueologia per la Universitat de Barcelona, postgrau en Antropologia per la de Girona, centra la seva tesi doctoral en l’estudi del cementiri canillenc i de les restes òssies d’aproximadament dos-cents individus que des del moment que es van exhumar –l’excavació es va realitzar en el moment de la construcció del pàrquing i l’enjardinament de l’entorn de l’església– van romandre a les dependències de Patrimoni Cultural sense que ningú els toqués. L’actual estudi es beneficiarà dels avenços en tècniques i eines científiques.

L’objectiu d’Aran és aprofundir en el coneixement d’aquesta necròpolis i, aprofitant l’elevat nombre d’individus exhumats, realitzar un estudi poblacional, és a dir, determinar les edats i sexes, a banda de conèixer detalls sobre allò que queda escrit als ossos: extrems com ara quines malalties patien o quina era la seva alimentació.

L’estudi fins i tot aportarà una part de les dades necessàries per reconstruir els seus rostres. “Jo proporcionaré dades com ara la mesura dels cranis i la morfologia, encara que per detalls com el color dels ulls caldrien anàlisis de l’adn”. I això, és clar, suposa una inversió econòmica més gran que de moment la tesi d’Aran no contempla.

Un altre dels resultats que aportarà l’estudi de l’arqueòloga serà una datació més precisa de la necròpolis. “Es tractarà de comprovar si és coetània a l’església”. És a dir, en un lapse molt llarg de temps, que aniria des del segle XI o XII, corresponent a l’etapa de construcció, al XVI, al que correspon el porxo, “perquè es tracta d’una necròpolis amb un ús bastant abundant”, considera la historiadora. Però les cronologies no seran absolutament precises perquè per aconseguir-ho s’hauria d’excavar també sota l’església mateixa, per on probablement s’estenia el cementiri. “Si en un futur es pogués excavar l’interior de la nau ens aportaria moltes dades, sabríem del cert si el cementiri és anterior o posterior a l’església”.

La tesi d’Aran també es troba amb una incògnita paral·lela: habitualment els noms de les esglésies fan referència a la població on s’assenten, “però aquí no tenim a prop cap topònim Caselles”. Així que no està clar quina era la població que hi retia culte. Màxim quan hi ha tan a prop Sant Serni de Canillo. I la documentació, indica l’arqueòloga, no treu de dubtes.

Aran pretén establir també una comparativa de les dades que aportin les anàlisis a les restes amb les d’altres necròpolis coetànies, tant d’Andorra com de la resta del Pirineu i encara més enllà, de la resta de la Península.

Aran està familiaritzada amb els cementiris medievals de les valls: com a estudiant va seguir els treballs d’excavació a Sant Serni i sobre aquelles restes òssies ja va realitzar el seu treball final de màster.