“Estimadíssima Maria Lluïsa”

Al voltant de set-centes cartes hi ha al fons documental de Casa Rossell que custodia l’Arxiu Nacional des de fa dècades. Ara que les sinergies conflueixen i la història de la casa concita interès més enllà de l’insigne Antoni Fiter i Rossell, a la responsable de l’Arxiu, Susanna Vela, li va semblar que fora bona idea aprofitar part d’aquesta correspondència –la de caràcter personal– i donar-la a conèixer. Va contactar el director teatral Joan Hernández i la companyia Somhiteatre i li va proposar la idea d’articular algun espectacle. El resultat es veurà aquesta tarda, a les sis, a la rehabilitada era gran de Casa Rossell.

“Em va semblar que era un material molt bo, totes aquelles cartes”, diu Hernández, totes elles relatant petits fragments de la història d’una vida, la de l’enigmàtica i altiva senyoreta ordinenca. Vela i Hernández van fer una selecció de missives que deparen l’oportunitat d’albirar la vida privada de la darrera ocupant de Casa Rossell en un llarg lapse de temps, des del 1910 fins al 1983, període que tanca un dels missatges de condol per la mort del germà, Joaquim de Riba. Un recor­regut cronològic on despunten ardoroses cartes d’amor rebudes per l’ordinenca, com les d’aquest barceloní, que les encapçala “Estimadíssima Maria Lluïsa”. Llàstima de les respostes de la dona interpel·lada, perquè aquesta part de la cor­respondència no s’ha conservat. La peripècia vital d’aquella dona que va viure sempre tancada al seu castell, reticent a barrejar-se amb els veïns i immersa en intenses relacions epistolars no sols amb enamorats, sinó amb amics d’arreu del món, ajuda a recórrer la peripècia històrica d’una Andorra en transformació al llarg de les dècades del segle passat.

Amb tot, precisa Hernández, “no és un espectacle realista, com que el material ja ho és prou, nosaltres no hem volgut jutjar, que és el que fas quan intentes dramatitzar uns fets, posicionar-te d’alguna manera, donar el teu punt de vista”. Al contrari, Somhiteatre vol mantenir-se al marge de qualsevol interpretació i ha optat per una proposta “de caràcter més oníric, amb una interpretació simbòlica i poètica”. L’obra està interpretada per Gemma Garcia, Raquel López i Pere Tomàs. Elles dues per encarnar les diferents fases de la vida de la protagonista. Ell, com al galant que escriu les fogoses paraules. I que canta. “Va proposar-ho ell, li feia il·lusió, i ens va semblar molt bé”, explica el director del muntatge. Així que Tomàs s’enfronta a un tango dels anys trenta, Nostalgias, que també parla de desamor.

La música, no sols el tango interpretat per l’actor, està molt present al llarg del muntatge. Hi ha cançons de Jacques Dutronc, de Los Módulos, del xilè Rolando Alarcón, de Sandy Shaw. Temes que procedeixen del fons fonogràfic també conservat a l’Arxiu, els discos en vinil que escoltava la família. Els objectes quotidians i mobiliari que vesteixen l’escenografia són cedits per Patrimoni Cultural. Una part del llegat que va revertir a l’Estat en morir Maria Lluïsa de Riba i que ara està en procés d’inventari per part del ministeri de Cultura. Una selecció de tot aquest patrimoni conforma l’exposició que fins al gener es pot veure a l’Era del Raser, Casa Rossell, una mirada interior.