“Non tolerem ne permetam dissolucions (ei a díder, era relaxacion des costums) senon qu’auem d’encuedar-mos de castigar-ne er incompliment ena justa mesura”. Tal que així sona, en occità aranès, la Màxima 16 de Fiter i Rossell.
A Robert Basart, bibliòfil, l’atenció se li va quedar un bon dia enganxada en aquest aforisme, que per al bon govern de les valls va escriure el 1748 Antoni Fiter i Rossell: “No permetrer, ni tolerar dissolucions, sinos Cuidar, que se Castiguen Exactament”. Dissolucions?, li va etzibar la seva curiositat. A què es refereix? Després d’una breu reflexió i alguna consulta, es va adonar que es referia a la falta de respecte als costums. El terme comparteix arrel amb l’adjectiu dissolut, pràcticament en desús, que el diccionari de l’IEC defineix com “de costums relaxats, lliurat als vicis”.
Basart –com a efecte