Ruta escultòrica a Escaldes fins al 29 de setembre

Acer sobre granit andorrà. Jordi Díez Fernández (Valladolid, 1966) volia no sols presentar-se per primer cop a Andorra, volia que el país també formés part de la seva exposició –El trànsit. Crònica d’un camí, escultura pública als carres escaldencs–; per això va col·locar les nou peces sobre grans pedres de granit extretes d’una pedrera del país, on ell mateix les va triar i va seguir el procés d’extracció i talla de la pedra “que és capriciosa”. Així, l’exposició, diu, “és un acte d’unió entre el carrer i l’art, simbolitzat en aquest granit andorrà”.

El trànsit –nou escultures que es distribueixen des de Veedors cap amunt, per la plaça de Lalín, Parc de la Mola i Carlemany cap a la plaça Santa Anna– és una proposta oberta a la interpretació. Aspecte que l’artista va il·lustrar amb una anècdota, la del debat que es va generar entre dos dels operaris que el van ajudar en el muntatge, al voltant del gran cap instal·lat darrere la casa comuna: és un cap on esclaten les idees? Simbolitza l’inici d’alguna cosa? “Em va agradar, penso que compleix la seva funció.”

El discurs de Díez difereix de la lectura proposada pels operaris, no obstant això. El trànsit pretén ser una reflexió sobre “de quina manera els camins que són necessaris per dur a terme l’obra artística són els mateixos que els de la vida”. Així que el recorregut que proposa a El trànsit es fonamenta en els conceptes del coaching: la separació, la transició i la incorporació, tres fases per les quals travessen les seves escultures.

Hi ha un tors masculí i hi ha una tennista (les peces instal·lades a Veedors), que Díez inscriu en la primera fase del camí: el tors com a símbol de la fortalesa que cal per iniciar el trajecte i l’esportista, de la recerca de la perfecció a través de la disciplina i el sacrifici. I el gran cap: no explosió d’idees, sinó que mira l’horitzó que emergeix, ple d’energia per “fer el primer pas amb autenticitat”. Iniciar el trajecte suposa traspassar un llindar que Díez esculpeix com una figura femenina (Prat de la Mola) que ofereix seguretat. A la plaça de Lalín, els amants d’acer: “El jo desapareix i es converteix en una unitat més gran.” I així, en un trajecte simbòlic, proposa l’artista, s’arriba a assolir “una mica més de saviesa”.

Esperant la proposta

Les escultures d’acer de Díez es quedaran fins a final de setembre, en el marc de la celebració dels 40 anys de la parròquia. I potser una de les peces es quedarà de manera permanent, va indicar el conseller de Cultura, Salomó Benchluch. Un canvi d’idea respecte del que el comú pensava inicialment. “Ho estem valorant, en principi no era una opció però finalment sí que ho estem valorant, és una qüestió financera.” Tot dependrà que la proposta que els presenti l’artista sigui assumible. De fer la compra, es pagaria amb un “petit fons” que ha quedat en el pressupost destinat a la celebració de l’aniversari. Ho decidiran aviat. I aleshores, i en funció de la peça, triarien també l’emplaçament.