Les ràdios, relat polièdric

La de Lluelles –encarregada pel ministeri de Cultura i de la qual el Butlletí de l’Arxiu Nacional n’ofereix un primer tast– és la primera anàlisi que, sobre la història de les ràdios al país, es fa des d’un punt de vista estrictament nacional. Una perspectiva necessària per abordar un relat que, al llarg de la darrera meitat del segle passat, “es barreja amb la necessitat d’una reforma institucional basada en un concepte modern d’Estat”. És el que apunta l’autora en l’entrevista que acompanya l’avançament que del text ofereix la publicació mensual de l’ANA. Els conflictes al voltant de les ràdios evidencien els conflictes dels coprínceps al voltant de la representació institucional del país en l’escena internacional, latents al llarg de tot el segle. L’anàlisi de Lluelles apunta també que el debat sorgit va oferir una oportunitat per modernitzar les estructures polítiques, va obrir un camí que desembocaria en la Constitució del 1993.

El relat escrit es complementa amb el documental El tancament de les ràdios andorranes. Una qüestió de sobirania, amb guió del periodista Albert Roig i realització de Toni Ubach. Un extens reportatge audiovisual que recull entrevistes amb persones que van ser clau en el desenvolupament d’aquesta història.

Òptica andorrana

La història narrada per Lluelles, des d’aquesta òptica andorrana –una de les principals aportacions del text– repassa els inicis de Radio Andorra, creació d’un empresari, Jacques Trémoulet, que a França havia topat amb aquells que defensaven la ràdio pública. Inicis ja turbulents, doncs, i que presagiaven el que estava per venir: amb la persecució que el govern gal va emprendre contra Trémoulet i l’assetjament sobre l’emissora ja es podia albirar que seria font continuada de conflicte amb els veïns. Així, per començar ja amb les confrontacions, França posava en marxa una nova emissora, Andorradio, per fer la competència a la de Trémoulet. Sense autorització del Consell General. Una manera de posar en dubte la independència d’Andorra respecte de França, com altres actuacions la qüestionarien respecte de la mitra i Espanya.

Si això és el que succeeix en un primer moment, a partir d’aquí les emissores “posen sobre la taula el problema de la responsabilitat d’Andorra i la conducta del país en aspectes de dret públic internacional”, apunta Lluelles, en moments en què “Andorra no posseïa atributs de sobirania internacional”.

Les concessions del 1961

Amb les concessions que el 1961 va atorgar el Consell per explotar les emissores –a l’espanyola Eirasa, “que era la corretja de transmissió de la direcció general de Radiodifusió i Televisió espanyola”, i la francesa Sofirad– el problema de fons no sols no va quedar resolt, sinó que es va fins i tot agreujar. I aquests contractes, recorda la historiadora, ni tan sols van obtenir mai la necessària ratificació dels coprínceps.

Als anys setanta i vuitanta Andor­ra (el Consell General) va veure que els delegats permanents dels coprínceps utilitzaven la radiodifusió al país únicament per defensar els seus interessos, analitza Lluelles. No els acusa explícitament, però sí es produeix un estira-i-arronsa que desembocarà en el primer tancament de les emissores, el 1981.

No obstant això, puntualitza, “no hi ha bons ni dolents, és un joc polític”. Però els andorrans, argumenta Lluelles, “viuen com una qüestió de dignitat nacional” tot l’afer, i és amb aquests conflictes que “s’encén la metxa de les aspiracions sobiranistes andorranes”. Així, proposa, amb la representació internacional en qüestió, el país es veu abocat a fer els canvis institucionals que culminen en la Constitució.