Los Toreros Muertos, a la capital

Pablo Carbonell no és un personatge aliè als escenaris del Principat, que ha trepitjat diverses vegades, tot i que generalment en els vessants de xouman. El 4 d’agost torna al país encapçalant Los Toreros Muertos, emblemàtica banda de la movida madrilenya dels vuitanta. Serà la formació estrella de la festa major a la capital, on recalarà en el marc del Tour Bicicleta Estática 2018.

La banda –Many Moure, baix (amb Carbonell, un dels fundadors), i Fernando Polaino, guitar­ra, i Antonio Iglesias, bateria– promet un repertori farcit dels temes populars per a aquelles generacions que avui estan prop de la cinquantena, però a l’hora revitalitzada, més potent, més teatral que mai i tan iconoclasta com sempre. Per descomptat per l’escenari desfilaran temes com Yo no me llamo Javier, el primer gran èxit de la banda, amb Mi agüita amarilla, un dels més recordats, ambdós del 1986; o Soy falangista (y me voy de excur­sión), del 1989. També un grapat de noves composicions: Bicicleta Estática, Teruel, Zamorana, Me voy a la siesta o Todo lo hice por ti.

Carbonell, amb Moure i l’argentí Guillermo Piccolini, van fundar el 1985 aquesta banda que té com a principal senya d’identitat un humor irreverent no exempt de crítica social, les mateixes qualitats que Carbonell ha explotat com a personatge televisiu, per exemple a Caiga quien caiga, al costat d’El Gran Wyoming. 30 años de éxitos va ser l’irònic nom del primer disc. En publicarien tres més: Por Biafra, del 1987, Mundo Caracol, dos anys més tard, i Cantan En Español, del 1992, el mateix any que la formació es va dissoldre. Uns anys més tard, el 2007, es va publicar un disc recopilatori dels èxits de la banda en aquells anys en què Espanya intentava espolsar-se els últims regustos del franquisme i que musicalment van generar una escena transgressora, marcada pel punk, pel rock i per un pop molt experimental.