Del Fener, ni l'últim vestigi

Del poble, va deixar escrit Canturri, només van quedar lloses i bigues, “unes graelles, una paella i uns ferros treballats pertanyents a una reixa d’església apareguts en fer els fonaments de diversos edificis”, al carrer de la Unió. La borda i la llinda que en guardaven memòria acaben de caure, també víctimes de la remodelació urbanística.

També va deixar darrere seu cert debat (avui bastant tancat, s’ha de dir) sobre el fenomen que va arrasar el poble: aiguat o terratrèmol? Què va provocar la gran esllavissada? Per als científics –com el geòleg Valentí Turu–, el dubte es tracta més aviat d’una confusió generada arran de l’informe que va redactar Silví Thos i Codina, enginyer de mines convidat pel Consell General per fer un estudi sobre la riquesa mineral de les Valls. L’expert va visitar el país el 1883, és a dir, quasi dues dècades després del desastre, i al seu text parla d’un “fenómeno de actividad endógena, concomitante tal vez de la borrasca sísmica que por aquella época se estaba desarrollando en Italia”.

Però és l’única referència existent –o si més no, trobada fins ara– sobre aquest hipotètic terratrèmol. Ho puntualitza l’historiador Joan Lluís Ayala. Qui explica que no hi ha cap esment ni al llibre d’actes del Consell ni al del comú d’Andorra la Vella. “Seria més que estrany que un fenomen tan excepcional com un terratrèmol quedés sense registrar”, considera. Així que “no hi ha cap font directa que parli de terratrèmol i l’única que hi ha, el text de Thos, resulta que és escrit quasi vint anys més tard”.

Ayala, que ha dedicat treballs de recerca a documentar tres segles d’esllavissades al Principat –l’estudi dels riscos naturals a través de les fonts documentals històriques és un dels seus terrenys d’acció–, aposta des d’aquest vessant per la hipòtesi de l’allau i descarta el terra­trèmol.

En realitat, puntualitza el geòleg Valentí Turu, “mai no hi ha hagut debat des del punt de vista científic”. Des de la seva disciplina, “la descripció de l’esllavissada s’avé molt amb els efectes que es produeixen”, és a dir, “el comportament de l’aigua com un fluid, l’arrossegament de les cases, el fet d’haver-se trobat vestigis encara quan va ser eixamplada la zona comercial”, tot plegat fa pensar en una “catàstrofe d’inundació per causes meteorològiques més que per causes internes de la terra”.

Un vessant ‘metaestable’

Turu continua argumentant que es tracta d’un vessant “metaestable”, és a dir, que el terra no és estable però tampoc inestable, que està al límit. I això des de fa quasi 8.000 anys, puntualitza. Per què? Perquè té un pendent important i és conca de recepció d’aigües, just per sota d’una tartera que permet la infiltració ràpida de l’aigua de pluja. Així que si la precipitació és torrencial pot conduir l’aigua ràpidament a la part interna del vessant, provoca pressió contra el propi pes del vessant i fa que disminueixin els elements de resistència (la cohesió del terreny) contra l’esllavissament.

I s’inclina més per un episodi de pluges que per la neu fosa? Aquí torna a les fonts escrites: Thos fa referència a les fortes pluges. És cert que l’enginyer va passar pel Principat divuit anys després del desastre. Però encara hi ha una font fiable anterior –tot i que molt poc coneguda encara–: un altre científic escocès, Stewart H. Methenhauft, qui va ser el primer geòleg de qui hi ha constància que hagués passat per les Valls. I ell sí que va arribar molt poc després de l’esllavissada, quan encara eren ben visibles els efectes sobre el terreny.

Accedir a l’obra i conèixer bé la descripció i estudi sobre el terreny que aquell científic escocès va fer de les Valls sí que és un tema pendent, puntualitza Turu.

UNA SOLA PROBABLE IMATGE DEL POBLE

Del poble desaparegut tampoc no se’n conserven imatges. A la pàgina web Andorra Antiga proposen aquesta (clixé Labouche i ATV) del camí d’Andorra a Escaldes passant per la Creu Grossa i, tan sols probablement, amb el Fener al fons.