Ibers al roc? El debat està servit

ampmajo, especialista en gravats rupestres als Pirineus Occidentals, comença l’estudi del conjunt amb una tesi que rebat el que es pensava fins avui –i des que als seixanta el descobrís Pere Cantur­ri– i que ha trobat alguna resistència. Al també arqueòleg Gerard Remolins no li acaba de quadrar la hipòtesi del francès: “com és que aleshores no tenim cap altra resta dels ibers? Només van deixar aquestes inscripcions? Com és que no hi van fer ceràmica o no tenim constància de les seves protociutats?”, pregunta. El debat científic està obert.

Remolins puntualitza que no pretén “rebatre” cap tesi, sinó obrir interrogants, perquè els arguments de Campmajo –si més no els que ha pogut seguir a través de la premsa– no li fan el pes. A l’arqueòleg andor­rà no li sembla un raonament del tot sòlid apuntar, com fa Campmajo, que aquestes inscripcions (lletres d’un protoalfabet iber) deixades sobre la pedra hagin de ser obra necessàriament d’ibers foragitats pels romans després de la segona Guerra Púnica. “Els materials i les idees viatgen”, puntualitza, “i és així com a la feixa del Moro ens trobem materials que al neolític venien de molt lluny, com la variscita, des de Barcelona, o les destrals alpines”. Són les idees les que es propaguen, les tecnologies, “així és com es difon l’agricultura o el megalitisme”, per zones tan vastes que van des del nord del Pirineu fins al sud de la península Ibèrica. Sense necessitat que aquests pobles es desplacin.

Un altre dels raonaments que es fa Remolins és que, al contrari que les idees i les tecnologies, les llengües no viatgen en absolut per si mateixes, sense les persones que les parlen. Per tant, en l’exposició de Campmajo li sorgeix el dubte de com podria ser que en aquest cas quedés empremta en la pedra d’un protoalfabet iber, uns signes molt rudimentaris, quan aquell poble, en aquells moments en què haurien buscat refugi a Andorra, segons Campmajo ja comptava amb una llengua molt més desenvolupada. “És a dir, que tenim una cultura molt avançada, amb una llengua molt estructurada, i aquí ens arriben els més incultes?” Amb aquests interrogants a la mà, a l’investigador andorrà la idea de partida del francès li sembla “molt forçada”.

Difícil de casar

Als arqueòlegs, planteja Remolins, “ens agradaria casar les evidències arqueològiques amb els coneixements històrics que tenim, però això pot portar a forçar les interpretacions”. Podria ser el cas, aventura, com ho ha estat en un altre debat científic, el de la interpretació del jaciment de la Margineda i si s’hi va aixecar un castell o un poblat.

Remolins respon també el posicionament de Campmajo i la cap d’àrea de Béns Mobles de Patrimoni Cultural, Berna Garrallà, sobre la decisió de no senyalitzar els accessos al roc ni facilitar-ne l’arribada. “És un altre debat: aquesta que defensen és l’estratègia d’ocultar per preservar, però jo penso que per aconseguir-ho és millor donar a conèixer.” Primer, argumenta, perquè el desconeixement sobre un bé com aquest pot provocar que algú actuï fent-lo malbé perquè ignora el seu valor. “És el que va passar amb els escaladors al roc de l’Oral o la Balma del Llunci”, recorda: “van fer via perquè no sabien que eren zones amb interès arqueològic”.

A banda, hi afegeix, “ocultar implica privar de coneixement sobre el seu patrimoni la societat i trobo que això és elitista”. S’ha de treballar, apunta, “des de l’educació”, admetent que malauradament “de brètols n’hi haurà sempre, igual que hi ha salvatges a les carreteres per moltes normes i sancions que s’imposin”. I una altra qüestió que deixa sobre la taula: “és que els delictes contra el patrimoni es persegueixen amb la mateixa intensitat que d’altres o surten més barats?”