El roc de les Bruixes, obra dels ibers

Situem-nos als volts del 200 abans de Crist, en la segona de les guerres púniques, és a dir, entre Cartago i Roma, les dues potències que es disputaven el domini del Mediterrani. Els cartaginesos havien envaït la península Ibèrica, enfrontant-se als romans i els pobles nadius s’havien col·locat, segons els interessos, al costat d’un o altre contendent. Com és de rigor, els que havien triat l’opció perdedora van haver de sortir cames ajudeu-me. Així van recalar per les valls d’Andorra aquells refugiats ibers –potser els primers de la història–. Amb ells va viatjar la seva cultura, començant per l’alfabet, i els seus rituals. La mostra fefaent: els gravats del roc de les Bruixes de Prats. Aquesta és la hipòtesi de l’arqueòleg francès Pierre Campmajo, membre del Groupe de Recherches Archéologiques et Historiques de Cerdagne i expert en gravat rupestre, a qui Patrimoni Cultural ha encar­regat que posi al dia l’estudi d’aquest conjunt, descobert a principi dels seixanta per Pere Canturri.

“Ah! El bronze, el bronze, és un període que tothom coneix!” Amb un deix d’ironia Campmajo rebatia ahir la proposta de datació que fins ara s’havia donat per bona. La pluja va ajornar l’inici dels treballs de l’arqueòleg, que havia de començar per un aixecament dels gravats a partir de la rèplica instal·lada al davant del Palau de Gel. Per què treballar sobre la còpia i no l’original? Per evitar cap risc de fer-los malbé. “El motlle està tan ben fet que puc estudiar-los a partir d’ell i no tinc cap interès a fer-ho sobre la roca original”, va argumentar. Tot i que, va matisar, sí que és important el context, la ubicació, del conjunt, a l’hora d’analitzar-lo. Només en aquest cas es poden determinar aspectes com ara la importància de la seva situació respecte del solstici d’estiu, una hipòtesi que li recordava l’historiador i arxiver Domènec Bascompte i que ell va acceptar com a probable.

Però Campmajo es va mostrar taxativament contrari que els gravats siguin accessibles per al públic general, és a dir, que estiguin senyalitzats en una ruta que faciliti l’accés i visita. Una mesura profilàctica, per mantenir-los a recer d’actes vandàlics. En la mateixa línia la cap d’àrea de Béns Immobles, Berna Garrallà, qui va recordar que el jaciment ja havia estat objecte d’una agressió irreversible. “El 1995 el comú de Canillo, amb tota la bona intenció, va senyalitzar l’accés i l’efecte el vam constatar molt ràpid”, en forma d’un grafit gravat, que no pintat, sobre la roca. I així, sense se-nyalitzar, romandrà “perquè ens hem fet el raonament que no estem prou educats” perquè sigui d’una altra manera.

Ungüents sagrats

Tornant a les hipòtesis amb què treballa Campmajo com a punt de partida, sí que està d’acord amb Canturri que el roc va ser lloc de culte d’aquells exiliats cultivats: dominaven l’escriptura, com es fa palès en les inscripcions, i qui si no sacerdots i altres elits intel·lectuals? L’expert detecta també certes figures toscament representades (són els elements triangulars efígies de dones?, proposa) i considera que les incisions verticals es van fer amb la necessària profunditat per obtenir pols de la roca que, considerada sagrada, serviria per mesclar en ungüents, medicinals o rituals. Detecta també dibuixos navetiformes, és a dir, amb forma de casc de vaixell. I considera segur que tot plegat ho van fer amb un objecte metàl·lic: per això les línies verticals es torcen, d’haver estat amb un punxó de pedra, més sòlid, les ratlles serien més rectes.

Una part del conjunt, més fàcil d’interpretar, assegura, és medieval (la pedra vertical que, al punt original està entre les dues terrasses amb gravats més antics). Del segle XII com a molt aviat. Ho diu amb seguretat basant-se en l’armament (ballestes) i altres estris de les figures representades. Però l’estudi tot just comença, avisa.