Sergi Mas torna a casa

Mas torna així a l’escola que va crear, el 1981, on va ser professor fins al 1995. Va ser la primera del país, va recordar el cònsol major lauredià, Josep Vila, que ahir va signar amb l’artista el conveni pel qual el centre no sols tindrà un espai amb el seu nom, sinó que comptarà amb la seva presència tant per desplegar els seus coneixements i ajudar els actuals alumnes com per acollir-lo quan vulgui treballar-hi, ara que deixa el taller d’Aixovall.

No és l’únic homenatge que se li ret. En espera que la parròquia pugui obrir un espai d’exhibició on mostrar obra seva –projecte acaronat pel conseller de Cultura, Josep Roig, però pendent com sol passar de la disponibilitat del pressupost per engegar-lo–, la revista que el comú publica cada any per l’aplec de Canòlich inclourà un ampli monogràfic sobre la seva trajectòria vital i artística. Homenatge obligat a un artista fortament vinculat amb la festivitat. “Qui no lliga Canòlich amb Sergi Mas?”, es va preguntar Vila, per recordar després que estem parlant d’un home “que coneix tan bé Sant Julià, els seus costums, la seva manera de viure, la seva manera d’estimar, i ho ha transmès tan bé a través del que sap fer”. Un home “estimat, per mi personalment, però penso que per tot el poble”, va manifestar.

Mas ha cedit una part dels seu material a l’escola i cedirà els seus coneixements. “Tota la meva obra està dedicada als costums” d’Andor­ra; fins i tot “la poca obra escrita que tinc està dedicada a les llegendes” del país, va recordar l’artista. Un llegat que “està en decadència, aquí i arreu; però entre els uns i els altres estem aconseguint conservar-lo per a qui li interessi saber qui som”. Perquè, va insistir, “sense conèixer el punt de partida no pots tenir una perspectiva àmplia” sobre el present.

Mas, que ara ensenya als nets a tallar en fusta –musicar, en deien els pastors, explica–, va advocar per no deixar perdre arts que, com aquest, potser tenen mil anys però amb prou feina en queden testimonis al Pirineu, i va exhortar a “parar més atenció al romànic i el barroc que tenim, que és una meravella”.

EL FORN DE L'ÚNIC TERRISSAIRE QUE HI VA HAVER AL PAÍS

Amb aquesta memòria enciclopèdica que carrega i sobre la qual ironitza, Mas ha ajudat a aclarir la història del forn que els operaris del comú van desenterrar mentre feien treballs de reparació al camí cap a Aixirivall, a prop del camp del Perot. El forn, va explicar l’artista, va pertànyer a “l’únic terrissaire que hi ha hagut mai a Andorra des del neolític”, és a dir, a l’Isidre Planes, de cal Terrissaire –és clar–. Així que la instal·lació no seria anterior al segle XX.

Mas va aportar encara més detalls, com que aquest seria un dels dos que Planes feia servir perquè n’hi havia un altre, a la Riberola. En aquest concretament couria les peces de ceràmica més delicades (plats, càntirs, etcètera), mentre que l’altre el destinava a material d’obra, com totxos i rajoles.

L’obra al camí va quedar aturada en fer-se la descoberta.