A la novel·la negra via Merlí

Ribert (Escaldes-Engordany, 1997) estudia en l’actualitat tercer d’Arquitectura a Navarra. “No seria feliç fent una altra cosa”, assegura. Excepte que es tracti d’escriure. Activitat que, considera, en realitat està molt lligada a la concepció d’edificis: “Hauries de veure com es defensen els projectes, com s’expliquen, tot és molt literari, ple de metàfores.” Així lliguen les dues passions i així s’entén que amb vint anys publiqui aquesta primera novel·la, gènere policíac “amb matisos filosòfics”, segons la fitxa descriptiva. Aquests matisos procedeixen dels pensaments i reflexions que li van procurar les classes de filosofia del professor Ramon Mansilla, al Sant Ermengol. No sap ben bé si és el seu Merlí particular perquè no ha vist la sèrie, confessa, però segurament l’experiència s’hi acosta.

Entre els detonants de la seva escriptura hi ha, per descomptat, les lectures prèvies: li agraden Dan Brown –“aquesta manera de qüestionar-se les coses”– o Ken Follett i John Grisham, però també Juan Gómez Jurado o Julia Navarro. Aquesta última, un dels models, es diria, del seu relat, que combina trama policíaca i relat històric: la vida de Víktor transcorre enmig de les vicissituds de l’Alemanya que va de la Primera Gran Guerra a la República de Weimar a l’ascens i caiguda del nazisme. Un esforç de documentació.

Amb aquestes reflexions i influències, una trama fosca i un rerefons on Andorra batega contínuament, ha lligat aquest relat que presentarà el proper dia 5 al Fòrum Fnac (19.30 hores), molt ben acompanyat: l’introduirà Joan Peruga. El Principat és un dels escenaris –juntament amb Cambridge, París i d’altres ciutats europees–: “Apareix en un context curiós, per la necessitat de parlar del meu país, de fer-lo veure” frontera enfora. En una novel·la escrita en castellà, argumenta, justament perquè tingui opcions de tenir la difusió més àmplia possible. Edita, per cert, Círculo Rojo. Un llibre que s’inscriu en el gènere de la novel·la negra, amb un conjunt d’assassinats “amb patrons hiperboris i macabres” que “s’inscriuen dins d’una societat assetjada per la tensa situació internacional i moral d’avui en dia”.

Ribert escriu des que té consciència, explica. Ell i el germà –“El Xavier, ell és l’autèntic talent de la família”, assegura amb cavallerositat– jugaven a escriure relats que ara de tant en tant reapareixen i els sorprenen, perquè contenen “molta sinceritat i innocència”. Ell després va anar presentant-se a concursos –Jocs Florals, el patrocinat per Coca-Cola, entre d’altres– i alguns premis ha anat arreplegant. “I sempre he sentit el cuquet d’escriure una cosa més llarga.” Amb sols quinze ja es va posar a esbossar aquest Nunca hallarás la paz, tot i que va ser fa poc, en ingressar al món universitari, que es va posar mans a l’obra seriosament per enllestir la novel·la. Que va trobar el toc final, agraeix, amb els consells de l’editorial.