Compartir
Accedir
Subscriu-te Iniciar sessió
Buscar
DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA DIARI D'ANDORRA
reportatge

Abans de parlar, el silenci

“Nito, abans de parlar pensa-t’ho bé i calla”, aquest consell que Joan Aguilar Clar (Girona, 1940) va sentir dels monjos, que s’aplica en tercera persona quan convé i que tan benèfic seria avui dia, està al rerefons del poemari que publica: ‘Catarsi II: Silenci’.
Joan Aguilar i Cla, que publica amb Edicions Salòria el segon poemari.

Abans de parlar, el silenci

Joan Aguilar i Cla, que publica amb Edicions Salòria el segon poemari.

Actualitzada 01/04/2018 a les 07:10
Aguilar –fill de militar i nascut a Celrà, “el poble més independentista” de Catalunya, encara que ell no hi combrega, puntualitza– va arribar al col·legi andorrà després d’un periple pel seminari, les aules de la Salle i Barcelona, i al centre ubicat a dalt del Roc de Sant Pere –imatge que ha volgut per a la portada del llibre, editat per Salòria– s’hi va estar mitja vida. Per les seves classes –llatí i grec, literatura– van desfilar generacions d’andor­rans, incloent-hi un bon grapat dels polítics avui en exercici: el dia que el van convidar a visitar el Consell ensopegava amb exalumnes a cada despatx, comenta rient.
El Sant Ermengol va ser “la meva segona casa” –a despit fins i tot d’alguna petita recriminació familiar–. I per això cada cop que torna a Andor­ra des de la Seu, on resideix, ha de passar per la carretera de l’Obac, per entreveure el col·legi entre el bosc d’edificis que ha crescut en els últims quaranta anys. Amb tot el bagatge de records que l’acompa­nya, doncs, no és estrany que als que van ser alumnes i als professors que el van acompanyar hagi decidit dedicar el poemari. “El present és el record del passat, que no passa ni passarà”, frase que troba més encertada a mesura que suma anys, confessa, i que encapçala la publicació. També algunes de les composicions parlen del seu pas per les aules. Començant per la primera: “... i per fi vaig saber/ que la força del verb/ es forja i s’adoba en els silencis”.
I tornem al silenci, tan present en aquest recorregut poètic. I a pensar-se les coses uns quants cops abans d’obrir la boca i ferir: “Quantes vegades puja de to una discussió i ferim quan podríem dir el mateix de manera més suau?” I aquí li surt la vena d’educador novament. La de docent que pot relatar mil i una anècdotes. Com la de l’alumne que se’ls va despistar de viatge per Florència perquè s’havia separat del grup per buscar un quiosc on saber com li havia anat al Barça. O la dels que de ruta per Andalusia muntaven timbes nocturnes de pòquer. Amb algun actual ministre implicat. El profe els va deixar ben pelats.
Tot això, és clar, no surt al poemari. Però segur que és present al rerefons, en el vincle del professor amb els alumnes i el centre que recorre el llibre. Un volum que també per això és una catarsi, una purificació de la memòria, un alliberament de les vivències en forma de llibre. I és Catarsi II: Silenci perquè el 2004 va sortir Catarsi, un primer grapat de poemes dels que Aguilar, en alguns casos, anava component en hores mortes a la biblioteca, potser com a descans mentre corregia exàmens.
Uns poemes que s’alliberen també de la mètrica tradicional i que estan recorreguts per un altre tema, el de l’alliberament final, la mort. Amb ells i amb el seu pas per les aules, confia, la seva vida no serà en acabar com la d’aquell que al llit de mort només veia davant seu una paret en blanc.
Etiquetes
Diari d'Andorra Twitter

Opinions sobre @diariandorra

Envia el teu missatge
HELISA - Gestor de continguts
© Diari d’Andorra
(Premsa Andorrana) 2005-2016 - C/ Bonaventura Riberaygua, 39, 5è pis - Telèfon : +376 877 477